Els poemes del gandul – Cattiaux (trad. Jeanne d’Hooghvorst)
Massa gent escriu
amb les ungles brutes.
HIPPOCRATE
ALS MEUS AMICS
Has perdut la teva vida,
deien mirant les meves mans buides;
i ningú no sentia el déu
que cantava dins del meu cor.
A UNA MORTA
Perles de la princesa cega,
esteses sobre la porpra dels petons de més enllà,
us contemplo finalment sense reflex de humitat
en aquesta aridesa on ja res no somriu.
A LANZA DEL VASTO
Jo era un foraster vestit tot de negre,
que passava pel món com dins una tempesta.
Dret sobre la meva bèstia, fixava a la llunyania
l’impassible somriure del primer dels humans.
A VALENCIENNES
Records mullats dels llocs de la meva infància,
que en va respiro dins la boira dels anys,
resteu apagats en la meva tristesa,
malgrat els vostres perfums ressorgents.
A UNA DESCONEGUDA
Perquè ella torturava distretament un infant,
i el meu cos cec participava en el crim,
esdevinguèrem units el temps d’un dolor,
en aquesta gran nit on els homes s’obliden.
A CHARLES NISARD
Fou en el bosc de pedra
on el fred crepuscle
enfortia les nostres ànimes,
que ell donà gràcies al seu déu
i que jo vaig intercedir per a ell.
A POUPINET
El gatet que dormisqueja,
recolzat sobre el seu musell,
somia amb les càlides plomes
i amb els calfreds d’amor,
tan propers als espasmes de l’agonia.
A L’ESTIU
Ondeja una gran alegria en tota aquesta vida
dispersada als abismes, com una fe secreta
en aquell qui deslliura de les olors de la mort.
A L’INVISIBLE
En aquesta eternitat del foc transcendent,
on s’alternen les vides i els forats del silenci,
he assolit el mujol secret dels límits
i em ric de les puixances de la mort.
A IÉEOÔUA
Com aquestes estrelles sobtadament inflamades
en la nit del cosmos, el cor diví esclata
desmesuradament quan un savi penetra fins a ell.
A UNA FADA
El déu que m’aconsella
i que neda en la meva sang,
acompleix fàcilment mil i una meravelles,
mentre la meva carcassa pena
i vanament intenta comprendre.
A UNA DAMA OBLIDADA
Gratuïtat perfecta, cega estranyesa,
les ulleres del mort sobrenaden
en aquest mirall on cap mà amiga
no ens velarà llur nuesa de glaç.
AL GRAN PAN
He balbucejat les teves paraules mestres
als altres homes com a mi mateix,
i ara la meva escorça buidada jeu als teus peus,
sempre trepitjant i sempre dansant.
A MI MATEIX
En crear dins el meu cor les imatges del somni,
m’exercito sàviament a l’estat de mort i de déu,
on els perfums subsisteixen, tot just recognoscibles.
AL SON
En els mars fòssils
on el meu doble s’extravia
i frega el silenci,
veig bategar l’ou estrany
on giren universos de nit.
A UN SAVI
La muralla invisible que protegeix l’amor
només pot ser travessada per l’amant diví.
Quina joia i quina tristesa recórrer aquesta via,
on l’infinit dels nombres s’estavella i desespera
davant el llindar de les aigües d’or.
A UNA ESTÀTUA
Penjades en el silenci
Semblants en ceguesa,
Les mans de pedra s’enlairen
cap al cel ensopit,
enmig de les herbes que caminen.
AL GENERAL EN CAP
No amaguem als simples els rostres de la mort
que revenen sempre en punyents ramats.
Vull dir aquests milions de somriures
que s’esborren en els ombrívols fangs dels camps de l’honor.
A LA NATURA
He hagut, per subsistir,
d’inscriure el teu retrat en les coses vulgars,
i de velar per sempre l’esperit de llibertat,
que tant ofenia llur mediocritat.
A LES VELLES GOLFES
Tresors fabulosos prodigats
per els mons màgics,
perles de la meva infantesa retrobades
al fons de les músiques,
aquí em teniu agenollat davant la vostra claror,
on es mou el foc prodigiós de les belleses.
A UNA MONJA
Com una llavor oblidada a la tomba,
aquella dona pregava entre la multitud apagada,
atreient fins a nosaltres la dolcesa de les aigües vives.
A TOTS ELS SANTS
Crustaci indefens estovat per la muda,
m’amago de tots, quan l’amor em despulla
pel foll creixement.
AL MÓN
Quan vaig tornar a obrir els ulls després de la gran absència,
tot em semblà tan pàl·lid i tan buit,
que vaig entrar per sempre dins el cor del silenci.
AL DR. A. ROUHIER
Quan per màgia s’ens mostrà
les ciutats que cremaven sota la calamarsa del fòsfor,
els homes asseguts aclamaren aquell miratge,
i comprenguí que Déu m’havia lliurat als folls.
A LA FI I AL COMENÇAMENT
Clameu furors dels zels i dels combats,
contradicció de mort en les onades de la vida.
Enfonseu la vostra fogositat en la sang del rescat,
i renteu les vostres fúries en les aigües de l’abisme.
Brolleu en el cel de les memòries,
i poueu la vostra carn en els flancs del mar,
abans de despertar el foc rogenc
que deriva sobre el rostre del somni.
A UN AMOR MORT
A la quieta casa on la nit em penetra,
una antiga música amplia el repòs dels anys.
La pluja que banya el jardí s’escola
com el temps de les solituds humanes.
AL NO-RES
He menjat el sofriment com un pa de desesperació
i he begut de la copa de l’amargor altiva.
He enrotllat el meu avorriment en els plecs del present,
i desgastat la meva vestidura en l’abisme de les nits.
He xuclat la tristesa dels dies esvaïts,
i curullat els meus desigs en les ullades a l’horitzó.
He perfet el meu pensament en el buit de les paraules,
i he trobat la pau en el riure de la dalla.
