Física i metafísica de la pintura

El títol d’aquest assaig de Louis Cattiaux, «Física i metafísica de la pintura» n’expressa perfectament l’essència, és a dir, la trobada tan escassa de la tècnica perfectament dominada i de la inspiració més elevada, com escriu l’autor mateix:

«L’art és com el matrimoni de la paciència amb la fantasia, de la imprudència amb el gust, de la improvisació amb l’ordre, de l’invisible amb el quotidià, de l’esperit amb el pes del color», o també «la perfecció i la puixança només poden unir-se per l’associació de l’esperit més elevat amb l’ànima més neta, en el cos més perfecte.»

Estic finalitzant un llibre sobre la pintura que potser t’interessarà, ja que intento analitzar el mecanisme de la inspiració i sobretot els mitjans per romandre en estat de gràcia, que és el gran secret dels artistes veritables.

Louis Cattiaux

Aquest llibre tracta de la trobada tan escassa de la tècnica perfectament dominada i de la inspiració més elevada la qual defineix el veritable artista. Perquè Louis Cattiaux no era un especulatiu, va poder fer al·lusió al despertar de l'ésser interior i a l'acte creador, i descriure aquest abandonament que només fructifica després de llargues disciplines, i aquest camí reial que porta a la identificació amb la infinitud de l'ésser. És per això que la màgia de les formes i dels colors dels seus quadres, dels quals nombroses reproduccions il·lustren el llibre, així com el pes de les seves paraules, desperten en nosaltres antics records.

Els artistes són, indiscutiblement, els més nobles dels homes, i també els més útils. Què en seria de nosaltres en aquesta societat materialista a l’extrem, si la grisor quotidiana no s’il·luminés amb els colors irisats dels arcs de sant Martí?

Louis Cattiaux neix a Valenciennes el 17 d’agost de 1904. El 1932, es casa amb Henriette Péré i junts funden l’efímera galeria d’art modern «Gravitacions» que pren el seu nom d’un recull de poemes de Jules Supervielle. Aquesta es trobava al número 3 del carrer Casimir Périer on la parella s’instal·larà definitivament.

El 1934 signa el manifest del Transhylisme juntament amb pintors com Jean Lafon, Pierre Ino, Jean Marembert, així com poetes com Jules Supervielle i Louis de Gonzague Frick. «Transhylisme, sota aquest vocable s’afirma el desig d’anar més enllà de les realitats –o de les aparences– de la matèria, fins a aquesta veritat que amaguen i alhora expressen, intercepten i signifiquen. L’actitud no era gaire allunyada de la del Surrealisme… És en la mateixa perspectiva d’un art-poesia, d’un art-màgia que se situa, d’un art-recerca d’un absolut» (Bernard Dorival, Catàleg de l’exposició Louis Cattiaux al Museu de Belles Arts de Valenciennes, 1963).

L’any 1935 abandona la pintura amb espàtula. Apassionat per la tècnica pictòrica, consulta Raoul Dufy sobre els medis pictòrics desenvolupats per Jacques Maroger. Gràcies a les seves recerques, la seva pintura coneixerà una constant evolució. Partint d’una matèria llisa i plana, arriba a la utilització d’un medi d’aspecte vitrificat i transparent que tots els crítics comparen amb l’esmalt.

Tanmateix, cap de les obres de Louis Cattiaux fou envernissada. Ell mateix preparava els seus colors seguint una tècnica derivada per l’estudi dels mestres del segle XV, entre els quals trobem els germans Van Eyck.

El 1938 Cattiaux comença a escriure la seva obra magna, El Missatge Retrobat. Aquest llibre profètic és la culminació de tota la seva recerca. No és possible, sense llegir-lo —o millor dit, sense meditar-lo—, comprendre plenament la seva obra pictòrica ni els seus altres escrits. Dels seus treballs es desprèn una unitat profunda. Així, la màgia de les formes i dels colors de les seves pintures ens atrau i ens convida a contemplar-nos en aquests miralls de llenguatge subtil, així com el pes de les seves paraules ens magnetitza misteriosament i desperta en nosaltres antics records.

Apassionat per la filosofia hermètica, aquest corrent marcarà profundament la seva pintura. Va establir vincles amb figures com Lanza del Vasto i James Chauvet. El 1946 es publiquen els dotze primers llibres de «El Missatge Retrobat», que reben una acollida favorable per part de René Guénon, amb qui Cattiaux mantindrà correspondència. És en aquest període que comença a redactar «Física i Metafísica de la Pintura».

Els seus darrers anys el van veure cada cop més absorbit per la seva recerca d’absolut i la seva set de contemplació divina. Va morir a París el 16 de juliol de 1953.

El títol escollit cobreix bé l’essència de l’obra , que comprèn tant capítols dedicats als processos pictòrics com d’altres sobre la vocació de l’artista. A més, cada tema és desenvolupat segons aquest doble enfocament, ja que, com diuCattiaux: «l’art és com el matrimoni de la paciència amb la fantasia, de la imprudència amb el gust, de la improvisació amb l’ordre, de l’invisible amb el quotidià, de l’esperit amb el pes del color».

És la trobada tan escassa entre la tècnica perfectament dominada i la més elevada inspiració la que defineix el veritable artista.

D’una naturalesa profundament personal, dotat d’un humor notable, filòsof alimentat a les dues fonts de l’Escriptura sagrada i de la tradició viva, Cattiaux era sens dubte un pur artista. Quan escriu: «Cal treballar durant molt de temps en la mateixa obra, però sense esforç, sense avorriment, sense treball en definitiva», expressa el seu propi comportament. Quan descriu «l’abandonament que només fructifica després de llargues disciplines, les ascesis fecundants», i quan assenyala «la via regia que mena a la identificació amb l’infinit de l’ésser», aquestes no són, certament, les paraules d’un especulatiu.

Només els vivents poden parlar sense caure en el ridícul del despertar de l’ésser interior i de l’acte creador. L’obra de Louis Cattiaux desborda de vida. Poques vegades, creiem, s’ha abordat el tema de l’experimentació artística, i fins i tot màgica, amb tanta profunditat, simplicitat, claredat i, en definitiva, amb tanta felicitat. Aquells que coneixen els fragments de les cartes de Cattiaux als seus amics s’alegraran de retrobar aquest to inimitable, propi d’un autèntic filòsof natural.

Que aquesta primera edició completa obri els ulls dels nostres contemporanis a l’obra extraordinària d’un Artista visitat per la musa, i per tant, tradicionalment vinculat.

Aquí s’hi amaga una via de salvació en aquesta dura i agònica Edat de Ferro.

Emmanuel d’Hooghvorst va realitzar una selecció de fragments de cadascun dels capítols de «Física i metafísica de la pintura» de Louis Cattiaux i els va publicar en forma d’article a la revista suïssa «Inconnues» el 1954. Són presentats aquí, classificats per tema.

DEDICATÒRIA

En lloança a aquella que ens ha donat la facultat de sentir i d’estimar.

A la glòria d’aquell que ens ha ensenyat a ordenar la natura per l’Art.

«La creació reflecteix l’home, i l’artista té l’art que es mereix, ja que l’obra no és més que el mirall del seu no-res, de la seva mediocritat o del seu ésser magnificat.»

INTRODUCCIÓ

[…] «Aquest llibre està destinat a encoratjar a produir la seva obra aquells que posseeixen el do innat, i està fet per il·luminar aquells que s’entesten a creure que es pot penetrar en l’Art amb astúcia, amb força o amb mediocritat.

Els cridats hauran de suportar per amor al seu Déu, la pobresa, la solitud, sense cercar altra consolació que el seu art, per tal de posar a prova la seva vocació i conservar-se sencers fins al dia incert del triomf electiu.» […]

Quan hagi renunciat a tot, ho posseirà tot. […]

«Aquest llibre és inútil, ja que si no heu descobert l’Art dins vostre, ningú us el farà conèixer des de fora.»

- Louis Cattiaux

FONS

[...] La pobresa física de les obres contemporànies hauria de provocar la recerca de la encarnació pictòrica viva i pura de tota escòria.

Cal recordar que la perfecció i la puixança només poden unir-se mitjançant l’associació de l’esperit més elevat amb l’ànima més pura, en el cos més perfecte. [...]

TÈCNICA

Cal treballar durant molt de temps en la mateixa obra, però sense esforç, sense avorriment, sense treball en definitiva, i com diu Paul Valéry: «Cal sostenir l’esforç fins que la feina hagi esborrat les traces del treball».

La meditació deslligada intervé en les últimes pinzellades, que han de donar el màxim d’expressió a l’obra sense esborrar ni destruir res. [...]

GENI

La paciència no és suficient aquí per aconseguir un assemblatge d’aquesta mena, cal una meditació profunda, cal un geni particular que depèn de la puixança de la vida interior i és, doncs, impropi que Buffon digués que: «El geni no existeix sense una llarga paciència», ja que la paciència és només passiva, mentre que la meditació és activa per naturalesa i tendeix a l’acte creador.

El geni és, per tant, com la il·luminació que apareix al final del procés de desembroll del caos interior, es realitza en la meditació solitària. És com el despertar de l’ésser secret i totpoderós que dormisqueja dins de cadascun de nosaltres.

Se sol dir que el geni és sublim, però nosaltres precisarem dient que és «sublimat».

Quan l’artista assoleix el trànsit creatiu, esdevé com un home embriac que parla amb ell mateix i que ja no es preocupa d’ésser escoltat o no, perquè el seu missatge expressa l’aclariment de les tenebres interiors, i serveix, abans que res la seva pròpia naturalesa. [...] La culminació de la meditació és la creació. Així, l’artista viu el seu somni interior fins a l’al·lucinació de l’acte diví. [...]

ORIGEN

«L’art és màgic o no és». - L’origen de l’art no respon, com es creu comunament, a una necessitat estètica, sinó a una exigència de dominació màgica. [...]

La música mateixa, el cant i la dansa no van ser a l’origen més que el suport del pensament màgic que es conciliava amb el món hostil o li manava.

Així, totes les arts neixen de l’obligació primera de l’home encarnat de defensar-se en els tres plans del món creat. Només després d’haver completat el ritual, l’home ha pogut prendre consciència de la gratuïtat de l’art a través del joc de les formes, dels sons, dels colors, dels moviments, i elevar la seva màgia fins a intentar, per mitjà d’ella, comunicar-se amb la gran ànima del món que els homes anomenen Déu.

Direm, doncs, que la màgia particular s’ha elevat a la màgia general i que l’art és el canal que ens permet comunicar amb l’Universal.

Quan la cosa es produeix, és l’art; quan no es produeix, no és res.

L’obra d’art és, per tant, una creació màgica i, com la procreació, exigeix per donar cos a l’Ésser, una càrrega psíquica produïda per l’espasme d’amor. És per això que hi ha tan pocs vivents i tan poques obres vives en aquest món, ja que la projecció màgica és un acte summament difícil, com el de la transmissió íntegra de la vida; i pocs éssers són capaços d’acomplir aquest misteri de la transfusió energètica del «volt».

Els fills de l’amor, més vius i més bells que els altres, són aquells que són engendrats en l’entusiasme i la passió amorosa; tenim la prova, en considerar la humanitat mitjana així com les obres ordinàries, que tot allò fet en l’avorriment i la mediocritat engendra la mort. Només els artistes generosament dotats carreguen inconscientment les seves obres, que més tard, encisen inexplicablement certs espectadors més sensibles i receptius que la massa ordinària dels homes.

Així, els humans i les obres d’art mort-nats mortes pul.lulen naturalment en el món, per l’encoratjament a la feblesa i a la mort, que va sempre augmentant des de la caiguda original.

Aquestes creacions fantasmagòriques només tenen les aparences de la vida, sense posseïr-ne l’essència, però, com deia l’antic mestre: «Cal deixar que els morts enterrin els seus morts», ja que només l’absurditat de la mort és capaç de fer-nos-en realment fàstic.

La vida només es transmet fent l’amor, ja sigui procreant, ja sigui obrant, ja sigui pregant, i allà on no es fa l’amor, només hi ha caricatura de vida, avorriment i mort. [...]

Les sorpreses recents provocades per les exposicions d’obres d’infants, d’artistes naïfs, de primitius o de bojos, mostren prou clarament les arrels misterioses i màgiques de l’art. [...]

La nostra posició materialista que ens porta a considerar només les aparences del món, ens ha exagerat fins a l’absurd l’angoixa del canvi i de la renovació de totes les coses. I prenem per una fi allò que només és un començament. Aquesta actitud dels filòsofs cartesians encegats per l’escorça del món engendra l’escepticisme, la desesperança i la dissolució de les societats modernes que han renegat de les seves fes antigues que han esdevingut aparentment massa simplistes i massa infantils. [...]

L’estudi irracional de les creences antigues probablement ens portaria a constatar la nostra ignorancia grollera dels problemes referents a la vida i la mort.

La creença orgullosa en la nostra suposada civilització i en la nostra pseudo-ciència ens impedeix malauradament considerar el misteri de la creació a partir de la seva simplicitat primera on l’instint unit a la intuïció substituiria brillantment la nostra raó reptadora i raonadora. Perquè només aquell «que penetra fins a l’arrel coneix tots els fruits de l’arbre».

TRADICIÓ

L’anarquia és el fraccionament infinit del coneixement i de la simplicitat primera.

Per als pintors, és la dispersió i la pèrdua de les tradicions artesanals i de les fonts d’inspiració, que fan que el fragment es confongui amb el tot.

La personalitat, en canvi, només pot aparèixer en l’obra d’art mitjançant l’equilibri de totes les components, cosa que requereix la universalitat de l’esperit i la perfecció tècnica. Dit d’una altra manera, l’originalitat és l’exageració d’una particularitat de l’ésser, mentre que la personalitat és l’exaltació de tots els seus poders. L’originalitat és una mancança, la personalitat és un acompliment.

Fa temps, la tapisseria francesa va morir per voler imitar la pintura. Ara, la pintura francesa està morint per voler imitar la tapisseria.

DESTINACIÓ

La pintura, com les altres arts, és també un mitjà de descobriment dels mons que graviten dins nostre i al nostre voltant i la posada en circulació d’una obra d’art és un senyal de reconeixement destinat a reunir en una mateixa comunió individus amb una cultura i una sensibilitat idèntiques.

La destinació de l'obra d'art és, per tant, permetre a la humanitat mitjana entrar en relació amb l’essència oculta dels éssers i de les coses. Tota obra d'art guanya en ésser presentada al mig dels objectes que embelleixen la vida de l'home.

La seva acumulació als museus és un contrasentit, i la seva exhibició multiplicada s’assembla a un blasfem, ja que el riure estúpid de les multituds sempre sanciona la revelació de l’Art, tal com en el passat va sancionar la revelació de l’Home i de Déu. [...]

Cal vendre per viure, però això no ha de ser mai la finalitat de la creació artística.

La venda intervé només per permetre que l'artista pugui perseverar, i aquell que aconsegueix així alimentar-se, allotjar-se, escalfar-se i vestir-se, ha de considerar-se un privilegiat entre els altres homes, ja que és l’únic que viu d’una feina que no és una maledicció. L’únic que viu, com el sant, de la pregària i de la lloança pures, cosa que s’atorga a ben pocs individus en aquest món.

L’artista és l’únic que exerceix una funció gratuïta, i per tant, divina, l’únic que practica la unió amb la creació que l’envolta, l’únic que cerca l’amor i la pau, l’únic que coneix l’harmonia dels mons, terror perfecte i perfecte felicitat.

ART I CIÈNCIA

[...] L’antic Art Reial dels Savis era integració, amor i vida. La ciència actual és desintegració, tristesa i mort, i tots rebentem per la seva difusió pel món: medicaments morts, aliments morts, l’aire, l’aigua i la terra enverinats, llum morta, roba i begudes adulterades, habitatges sinistres, objectes lletjos, tristesa i dolor de la uniformitat gangrenosa que iguala la raça humana.

Un acadèmic Goncourt, dirigint-se a les elits franceses, recentment presentava els científics moderns com els successors dels alquimistes medievals, confonent així els cercadors de vida amb els cercadors de mort, i mostrant una ignorància ben poc acadèmica.

En les nostres societats modernes, el científic prolonga el criminal, ja que tots dos destrueixen els éssers i les coses per apoderar-se de la riquesa oculta. El vulgar punyal es transforma en bomba atòmica; el crim contra l’individu s’amplifica fins al crim contra la humanitat. [...]

Recordem l’eslògan destinat al francès mitjà, laic i obligatori: «La ciència salvarà la humanitat». Tots els que són curts se n’han delectat prou abans de començar a morir-ne. En canvi, ningú no ha dit encara: «L’Art salvarà la humanitat», que és, tanmateix la única veritat futura.

«Som com els escombriaires del món», va dir sant Pau. Es referia als vivents, als sants, als artistes, als poetes, que són com les flors i com els fruits ignorats de la humanitat, la presència dels quals justifica totes les mediocritats, totes les suficiènces, totes les covardies, totes les violacions, tots els crims i totes les imbecilitats, en una paraula, el femer on esperen i germinen misteriosament els homes ordinaris, ja que les nostres vides encara estan extraviades en la mort, i la llum d’alguns és un insult a les tenebres de la majoria.

Tanmateix, l’amor i el geni acabaran dominant el caos d’on van emergir sota l’impuls del foc que habita l’essència primera, vehicle dels mons.

ENSENYAMENT

[...] En les societats modernes, els encoratjaments s'adrecen únicament als assassins i a aquells que forgen la mort; les arts subsisteixen només per l'efecte de la mateixa especulació que prospecta indiferentment la bellesa i la lletjor, la veritat i la falsedat, el bé i el mal. [...]

El coneixement i l'estudi de les grans obres del passat són indispensables per a la formació cultural i tècnica de l'artista; tanmateix, és preferible estudiar i treballar en solitari, abans que patir l'emasculació d'un ensenyament mediocre. [...]

CULTURA

La cultura s’afegeix al do inicial i permet el seu desenvolupament complet.

La cultura no ha d'ofegar mai la sensibilitat, i el veritable saber ha de romandre subjacent i discret, com aquestes capes d’aigua subterrània que alimenten inextingiblement els pous artesians. [...]

La cultura ha de ser un ornament i no pas una cuirassa, una riquesa i no pas un pes mort. Ha de contribuir a conèixer allò que és a dalt per unir-ho amb allò que és a baix per fer l’obra. [...]

En l’art, com en la vida, sempre preferirem un simple dotat de sensibilitat abans que un geni mancat d’amor. [...]

DO

El do és com la suma d’una recerca particular, acumulada durant cicles de vides encarnades. És inalienable.

La inspiració és com la gràcia, movedissa i molt inestable. Pot aparèixer i desaparèixer sense cap raó aparent. [...]

És aquest do, unit a la gràcia i a l’amor, i que subsisteix en la llibertat de l’ésser interior, el que permet comunicar-se sense esforç amb l’Univers sensible i intel·ligent que anomenem Déu.

Quan la voluntat intenta forçar l’expressió i que l’orgull exigeix el primer lloc , cosa que no va mai una sensa l’altra, la sensibilitat queda amputada o destruïda, i el talent es caricaturitza amb grans penes i turments.

El maligne també prové de Déu, però ha perdut la gràcia i l’amor per culpa de la ignorància de l’orgull. [...] Tant aviat fa d’àngel com de bèstia, perquè tothom pugui aplaudir-lo almenys una vegada. [...]

Mai no es perd completament el do inicial; és més aviat la gràcia, abandonant l’artista, la que fa que el do romangui adormit o ocultat per la voluntat d’aïllament.

N'hi ha prou amb un abandonament sincer, una gratuïtat veritable, una ruptura dels ressorts de l’ego, perquè, amb la gràcia circulant novament, el do reaparegui en tota la seva esplendor estupefaent.

Així, la imaginació i la intel·ligència no poden dissociar-se de la gràcia i de l’amor sota pena de mort fraccionada.

L’artista que tendeix inconscientment cap a l’absolut diví ha de conservar i conciliar en ell mateix, per a l’obra de creació, els atributs de la divinitat i les qualitats del Déu.

GENERACIONS

L’artista dotat de veritable personalitat només és comprès i encoratjat pels homes de la seva generació, és classificat i honorat per les generacions següents, o brutalment eliminat si ha enganyat per agradar als mediocres del seu temps.

L’artista que es manté fidel a si mateix no ha d’esperar res dels seus predecessors, ja siguin aficionats, marxants, crítics, artistes o literats, ja que l’expressió d’una època només és reconeguda pels homes de la generació següent. Com més lluny mira un artista, menys serà ajudat pels seus contemporanis, però més serà celebrat pels qui vindran després. [...]

FACILITAT

El tret característic de la nostra època és confondre la qualitat amb la quantitat, la puixança amb la violència, la perfecció amb la sequedat, la frescor amb la cruesa. [...]

Estem envaïts per un art frenètic i fàcil, concebut sobretot per cridar l’atenció del vianant distret, del conductor de cotxe, del consumidor robot, igual que aquests cartells peremptoris dels quals ja no es pot diferenciar. Quan un s’hi atura, la cosa perd la gràcia de seguida, però si s’hi acosta, es pren consciència del buit d’aquestes obres encara inacabades, sovint ni tan sols començades. [...]

MEDIOCRES

Els mediocres són, per definició, oposats al moviment, a l'impuls, a la vida, ja que la seva pobresa espiritual i la seva sequedat d'ànima els porten a posar obstacles a tot allò que podria arribar a animar-los.

La manca de substància els torna pusil·lànimes, tristos, avars, hipòcrites i covards.

Són els guardians fidels de les situacions i dels béns adquirits, de les morals establertes, de les lleis refredades, dels rituals morts. Són els bens de Panurge dels partits polítics, els fidels supersticiosos dels cultes, els robots de les tenebres, els esterilitzadors de vida, els intendents del regne de la Bèstia.

Oprimeixen i aclaparen els vius en nom mateix dels grans precursors. Eliminen l’art en nom de l’art i intenten esborrar Déu en nom de Déu. [...]

No tenint cor, ni esperit, ni fidelitat, són per l’eternitat els sepulcres emblanquinats que, en el seu temps Elies-artista, comunment més conegut sota el nom de Crist, ja vomitava. Negant, rebutjant o rebaixant tot allò que els supera, formen la massa enorme dels ganduls espirituals de la humanitat, que cap amor no escalfarà mai. [...]

Totes les institucions degeneren i moren sota l'onada dels mediocres. [...]

CRÍTICA

Desitgem recordar simplement que la funció essencial del crític és analitzar les obres d'art, i que en cap cas ha d'interferir per dirigir, i fins i tot forçar, l'expressió artística, com massa sovint passa actualment. [...]

El temps acaba posant bé les coses al seu lloc, però el mal ja està fet quan artistes originals moren en la misèria, per haver comès l’únic error de no belar amb els bens que els envolten. [...]

VOCACIÓ

[...] La vocació ha de mostrar-se irresistible, tenaç i confirmada per les proves astrològiques i quirològiques fàcilment verificables. [...]

Sembla que calgui que les rebufades, les injúries, les escopinades i els cops ens rentin, ens estovin i ens obrin fins a l’abandonament total de l'ésser, perquè l'Univers ens apareixi lluminós i cristal·lí.

«Cal que ens tornem absents a nosaltres mateixos per esdevenir presents a la creació sencera».

Cal que ens tornem buits per ser omplerts, mal·leables per ser formats, pobres per ser enriquits, ignorants per ser instruïts, folls per esdevenir savis, miserables per ser consolats, obscurs per ser il·luminats. [...]

PROVA

[...] La sensibilitat ha de servir la intel·ligència i anar-hi associada, ja que si la primera proporciona el material, és la segona qui l’ordena i desembrolla el caos.

El talent és, doncs, com el lliure exercici d’aquestes dues qualitats expressades a través de l’ofici, és a dir, mitjançant la suma d’experiències adquirides i convertides en reflex. [...]

ASCESI

[...] Després d’haver treballat durant molt de temps, d’haver patit en l’aprenentatge de l’ofici, i d’haver sofert en la concentració de la sensibilitat, l’artista pot oblidar-ho tot i, rebutjant tota coacció i tota raó, pot crear en aquest estat de despreniment que anomenem «inspiració». [...]

Tots aquells que no posseeixen en ells el foc diví, creador, ordenador i destructor dels mons fenomènics, són colpejats per la impotència i han de manllevar als vivents les aparences de la vida o, el que és més savi, renunciar a enganyar. [...]

L’artista treballa com d’altres s’embriaguen o comulguen, fins al deliri de l’ànima, fins a la follia creadora, en l’eufòria que engendra la llibertat perfecta.

Allà, totes les prudències, tots els càlculs, tots els deures, totes les demostracions són abolits pel espasme de vida i de mort que diversifica la creació.

Hi cal l'audàcia i la inconsciència del foll, la gratuïtat del pobre. [...] Hi cal la paciència de la terra. També cal ser prou íntim amb un mateix, prou despullat per poder mostrar-se nu sense cap mena de vergonya [...].

Sempre sento un sentiment de commiseració i de tristesa en veure les cridòries tan grolleres dels estudiants, ja que tots s’assemblen a pollastres que xisclen abans de ser plomats per la vida que els convertirà en gerros decorats, en peons esmussats, en intel·lectuals florits, seriosos, prudents, morals i, en definitiva, tan mediocres.

Sí, pobres petits revolucionaris de cartró, crideu, brameu, feu escàndol, vomiteu tant com podeu i autoenganyeu-vos fent-vos creure que sou valents, espirituals, lliures, joiosos i, sobretot, artistes, perquè la vida us plomarà. [...]

Si posseïu una veritable personalitat, desbordarà per si mateixa; només els fantasmes esgotats i buits imiten els vivents. [...]

En resum, l’ascesi artística té com a objectiu essencial salvaguardar el do inicial deixant que la gràcia circuli lliurement entre els límits de la tècnica més perfeccionada. [...]

SENSIBILITAT

La sensibilitat de l’artista és l’instrument essencial de l’Art [...], es manifesta sovint en l’artista per la gran emotivitat, la timidesa, la susceptibilitat, la imaginació, la intuïció, la vidència i per una marcada propensió a la vida interior. [...]

Els artistes són amics de les dones i les comprenen meravellosament, perquè comparteixen la seva naturalesa canviant, amb l’afegit de l’impuls masculí. [...]

FECUNDITAT

[...] Una minoria treballa, medita i prega en silenci, cercant el secret dels déus enmig del patiment i la privació. Aquells que accepten aquesta terrible iniciació assoleixen la glòria, sovint pòstuma. La majoria naufraga en forçar el seu talent natural, ja que la voluntat d’èxit mundà condueix a l’egocentrisme que esborra l’amor i la llibertat.

La fecunditat suposa en l’artista una salut i una vitalitat infal·libles, ja que l’art pictòric és esgotador com l’acte d’amor. Tots els febles es veuen així empesos a enganyar, a plagiar, a no acabar les seves obres, perquè l’art pictòric no buida només la ment i esgota únicament el cor, sinó que també trenca el cos. [...]

VISIÓ

[...] Els grans artistes treballen generalment en una mena de febre que s'apodera d'ells tan bon punt es posen a l'obra, com a resultat de l'excitació d'un estat naturalment exaltat. [...]

Pocs artistes resisteixen victoriosament a aquestes proves del despullament, i aconsegueixen conservar la seva visió intacta. [...]

És la llei del món que els forts manifestin la seva força enmig dels més grans obstacles, i fins i tot més enllà de les fronteres de la mort, a fi que la seva fe sigui afermada i justificada davant de tots, ja que és millor perir amb la pròpia fe que vegetar en la mediocritat del dubte. [...]

ABANDONAMENT

[...] No pot aparèixer útilment sinó en l'artista que posseeix el do natural de sensibilitat. [...]

Però l'abandonament només fructifica després de llargues disciplines, les ascesis fecundants; aquí rau el secret diví de la gràcia, de l'amor i del coneixement operatius. Aquí es troba la via reial que condueix a la identificació amb la infinitud de l'Ésser. Aquí hi ha la riquesa desbordant, la prodigalitat inesgotable, la plenitud del poder creador i l'experimentació viva de la llibertat i de la gratuïtat divines, ja que les noces del cel i la terra, com la unió dels místics, no són paraules vanes.

Evidentment, en un tal comportament no hi pot subsistir cap astúcia, cap petitesa, cap restricció, cap voluntat de violació o de sistematització. Cal una audàcia incomparable per lliurar-se així despullat al doll monstruós de la vida en moviment. Cal una facultat de do inaudita, una generositat única i folla. Cal ser pròpiament insensat segons el món vulgar dels humans aferrats als límits de la seva pròpia pell. [...]

«Submergit pels dons, com una terra promesa abeurada d’innocència,
Em lliuro a aquell que desenreda la meva nit,
I el meu cor es decanta en el repòs, i lluu».

(Poemes de la ressonància) [...]

«L’artista només coneix la terra i el cel; la ciència, la moral i la política dels homes l’avorreixen i el maten».

(El Missatge Retrobat)

ENTUSIASME

És l'entusiasme el que permet la creació, és a dir, la projecció del sentiment exaltat i magnificat. [...]

L'entusiasme només es troba en els homes dotats d'una gran vitalitat [...].

L'entusiasme molesta tots els «morts», tots els mediocres, perquè col·labora amb les empreses de la vida. L'entusiasme és la imaginació i l'amor en moviment.

Així, l'artista complet és aquell que sap ordenar el seu deliri i fer-lo perceptible per a tothom.

És aquell que conserva prou imaginació i amor creadors per sentir-se curullat sense posseir res. És aquell que s’alegra dels aspectes del món, o que a vegades se n'entristeix, però que mai no els jutja. [...]

SUGGESTIÓ

El llibre més bell, el quadre més joiós, l'obra més profunda, no són pas aquells que afirmen, sinó més aviat els que suggereixen. De fet, és impossible comunicar un sentiment artístic d’una altra manera que no sigui mitjançant la suggestió, que permet un treball de reconstrucció personal i durador. [...]

Només l’amor, el geni i la santedat saben apropar-se a la mare universal, i és la il·luminació la que els permet reposar en ella. [...]

LLIBERTAT

La llibertat de l’esperit i de l’ànima és indispensable per l'acompliment de la captació i de la projecció artística; és el resultat de l’equilibri de les facultats i de les funcions de l’ésser per la unió interior. Es pot dir que l’artista és lliure quan s’ha deslliurat de la por de fer-ho malament i de la voluntat de fer-ho bé.

L’artista ha de romandre immutable enmig del que és movedís, lliure en el món, coadjutor del Déu creant l’Univers. [...]

Per això insistim en la utilitat de practicar una ascesi del desprendiment i del l’oblit de si mateix, que s’obté mitjançant la comunicació amb els mestres espirituals i la meditació diària. [...]

La santedat posseeix, de fet, aquesta defensa extraordinària anomenada humilitat, i que és la llibertat conquerida sobre els paranys de l’aparença mundana.

El sant no es pren seriosament, no s’enorgulleix del que no li pertany, i res no li pertany aquí baix, tret de la paciència de la criatura i la lloança del creador.

El veritable artista és aquell que ha tornat a escopir el fruit de l'arbre de la coneixença del bé i del mal; és aquell que fa bé allò que ha de fer sense preocupar-se de l’efecte que produeix en els altres, encara que hagués de morir per la seva no-conformitat amb la visió ambient.

L’artista explora la vida, s’hi perd i s’hi retroba. En l’obra d’art veritable, com en la creació, no hi ha cap avorriment, és la marca de la seva origen divina comuna. [...]

L’artista haurà de lluitar a cada instant per conservar l’abandonament, la facilitat d’improvisació, la fantasia, l’audàcia i l’alegria que donen vida a l’obra d’art. [...]

L’artista ofereix tot el que té per tal de no ser posseït per res; renova la creació per al seu propi plaer; la seva follia s’assembla a la saviesa divina. [...]

Es manté en contacte per la pregària amb els mestres espirituals que li són estimats, perquè sap que la inspiració ve de Déu a través del seu ministeri, i això és un secret que ben pocs coneixen. Perquè pocs homes saben demanar, com també pocs saben donar o rebre en l’amor. [...]

«La llibertat o la mort» per a l’artista, més encara que per a qualsevol altre home; aquesta fórmula és veritable i perillosa cada dia de la seva vida, i millor encara, el que hauria d’ornamentar en lletres majúscules els murs del seu taller, és la inscripció «la gratuïtat o la mort», perquè l’art és llibertat, amor, gratuïtat, màgia i vida. [...]

MUSEU

[...] Tot serà possible quan les Belles Arts ja no siguin considerades aquí com a simples futilitats. [...]