Hi ha quaranta mil pintors a París. Només un sacseja les catifes al matí sobre les reixes de Sainte-Clotilde; només un viu al camp en plena capital, amb el seu gat a la falda: és Louis Cattiaux.
N’hi ha prou amb empènyer la barrera de fusta: Cattiaux sempre és allà, al seu taller-sala d’estar-museu, ple de caboixons multicolors, de mobles antics patinats, d’icones i de teles estranyes.
Es pregunta quan treballa; mai no l’hem vist fer res més que acariciar-se el bigoti, complementat de tant en tant amb una barba florentina o una mosca del Segon Imperi, acariciar el pelatge de Poupinet, príncep persa amb botes violetes, acariciar la coberta d’algun bon llibre introbable; com d’altres es belluguen, suen sang i aigua per «arribar», Cattiaux roman meravellosament inactiu, a l’espera; com d’altres van per la vida amb totes les urpes a fora, colzes punxeguts, ell acaricia durant tot el dia els éssers i les coses per fer-se’n estimar.
Pintor, poeta…
La pintura de Cattiaux es fa sola. Almenys la seva execució; perquè la medita llargament, cadascuna de les seves teles naixent lentament d’una exigència alhora metafísica, religiosa i plàstica.
Mentre medita, els panells reben una capa d’imprimació amb una composició misteriosa i després, uns dies més tard, una altra capa, i una altra més. Deu minuts per aquí, deu minuts per allà, el terreny està finalment preparat, curiosament vitrificat, ple de transparència.
Projectar ara sobre la tela o la fusta la composició que s’ha edificat en algun lloc de l’esperit de Cattiaux, serà per a ell tan fàcil i agradable com un joc; això es fa molt ràpidament, la mà guiada per una musa que no es troba al diccionari.
La meravella és que aquesta execució mediúmica és d’una solidesa artesanal exemplar; Cattiaux no ignora res dels recursos del seu ofici; sap que cada pinzellada compta; coneix tots els vells secrets que permeten a l’artista inspirat dominar, posar al seu servei els perillosos prestigis de la matèria. Però, on molts es queden estancats en la llarga paciència, ell avança per salts lírics, per troballes immediates.
No li cal més temps per escriure poemes: Les Poemes du Fainéant (Els Poemes del Gandul), al capdavant dels quals ha col·locat aquesta frase maliciosament atribuïda a Hipòcrates: «Massa gent escriu amb les ungles brutes». Són petits haikús en prosa, sentenciosos, tot plens d’evidència, que un home amb les ungles netes traça al revers de la nostra vida embrutida per la cobdícia, l’odi, la empenta innecessària.
Poeta en la seva pintura –per la meravellosa invenció que li permet donar un cos als seus postulats, una carn a les seves pures especulacions– Cattiaux és pintor en la seva poesia, en el sentit que cadascun dels seus poemes és com una il·lustració del que expressa pintant: Verges alquimistes, tigres coronats de sols i cenyits de l’etern serp, esclatants explosions d’un cosmos que es reuneix immediatament amb la sístole del cor.
…i filòsof
La filosofia de Cattiaux, i la seva metafísica, no amaga les seves fonts: la Tradició, l’Esoterisme; l’exemple de René Guénon el reforça encara en la seva fe revolucionària.
Perquè és ser revolucionari oposar-se amb tota l’ànima a l’utilitarisme i al burocratisme de les institucions morals, religioses i socials.
Per a Cattiaux, la revolta comença amb l’immobilisme, el rebuig de córrer «la sort»; la seva noció del perfeccionament és contrària a la que els professors i filòsofs ensenyen; els sacerdots mateixos no tenen la seva favor, massa generalment confinats en la seva tasca de repartidors de gràcies i perdons. El seu déu és l’Únic, la seva religió l’Amor.
El Missatge Retrobat expressa tot això en breus capítols que s’encaixen segons una lògica interna que no es percep immediatament i dels quals els títols són proporcionats per variacions anagramàtiques de les paraules: Vérité nue (Veritat nua). Variacions de les quals aquí en teniu algunes: Vertu niée (Virtut negada) – Une verité (Una veritat) – Ève tri une (Eva tri una) – Un être vie (Un ésser vida) – Trêve unie (Treva unida) – Unité rêve (Unitat somni) – Vu et renié (Vist i renegat) – Trié en vue (Triat en vista) – Vue tri née (Vista tri nata) – Ivre et nue (Èbria i nua) – Rive ténue (Riba tenua) – Nuit rêvée (Nit somiada).
Lanza del Vasto ha prologat El Missatge Retrobat que Cattiaux ven o dóna segons els mèrits del destinatari.
Apotecari, quiromant i sanador
«Cal fer-se vident», deia Rimbaud. Cattiaux ha seguit aquest consell. A voluntat, aquí el tenim que s’«absenta» en ell mateix, fa caure les barreres que ens separen d’ahir i de demà; llegeix en tu com en ell mateix: a llibre obert i, per descomptat, cap palma no té secret per a ell. Els poetes de Saint-Germain-des-Prés aviat no prendran cap decisió sense consultar-lo; ja n’ha desviat alguns del tabac, de l’alcohol i de les Egèries; els impedirà demà escriure poemes dolents; avui es conforma amb una mirada dels seus ulls blaus, amb una petita reflexió de la seva veu suau, per evitar que es prenguin massa seriosament. On sigui que es trobi, és l’insòlit qui s’instal·la amb ell; sempre sembla venir de molt lluny, d’un món pacificat on es viuria sense menjar, sense treballar, sense combatre. Aquest apotecari no té res de bruixot: mostrava una cara sana, una corpulència optimista, el riure estrepitós. El que hi ha de «fenomenal» en ell és que és feliç, càndidament feliç en un món que desespera.
Un savi
Cattiaux, entre la seva dona Henriette i el seu gat Poupinet, entre la seva paleta i el seu escriptori, porta la vida del savi. Té l’alegria de l’infant, l’humor tendre del sant. Té bons divans per dormir, flors per alegrar la vista, sòlids castanyers de la India centenaris, a l’altre costat del carrer, per donar-li ombra i frescor. El «fakir» Cattiaux, ajupit, sense camisa, amb un turbant al cap, no va ser més que una fotografia per posar a l’aparador de les llibreries ocultistes; ell mateix se’n riu el primer i dubto que es prengui massa seriosament les sessions de màgia a les quals de tant en tant assisteix. El veritable Cattiaux és al carrer Casimir Périer, on cal anar a veure’l, mimat, mimant, i obtenint gràcies pel sol exercici del seu amor. «Davant d’aquell que es prosterna, hom es prosternarà», deia el gran poeta lituà Milosz. «A qui dóna, se li donarà», tal podria ser el lema de Cattiaux, que amics coneguts i desconeguts omplen de beneficis a canvi de la seva alegria comunicativa (la millor medicina) i dels seus jocs de pinzell (la millor pintura).
