26. L’autor del Missatge Retrobat
No cal exagerar res sobre mi ni fer-se massa preguntes sobre mi, que no compto gaire, i fins i tot gens, si ho comparem amb la música celestial que a vegades sentiu. Qui sóc, estimat amic?… Segons el món, un fracassat, un gandul, un insatisfet, un revoltat, un home com qualsevol altre que té mal de ventre i vomita, algú que pateix i que perd la paciència, un entre milions d’altres que intenta sobreviure cada dia i que ha d’aplicar el seu enginy per intercanviar el seu treball per el dels altres per subsistir, una formiga entre totes les formigues; potser també una formiga que sent créixer ales? Potser un fill de rei que busca la casa del seu pare? Potser aquell que recorda la seva herència perduda o extraviada? Potser aquell a qui han encomanat una missió? Potser el peix que ha mossegat l’esquer del cel? Qui sap? I quina importància té això?
No em pregunteu, com tants altres, si sóc jo realment qui ha escrit aquest llibre, però potser us ho heu preguntat a vosaltres mateixos, recordant, afortunadament, que l’Esperit bufa on vol… El que és sorprenent no és el llibre, sinó les condicions en què ha estat escrit: ara potser en tindré la dolçor després d’haver-ne sentit les espines?
La meva dona i jo estem cada vegada més atrets pel Nostre Senyor el Sol, i desitgem cada cop més anar cap a Ell, allà on és, en tota la seva esplendor adorable i vivent. És curiós veure com la gent busca Déu on Ell no és i com no el veuen allà on Ell és! Això deu ser massa encegador, en veritat! Aquest desig ens omple cada cop més, i realment no sabem com es podrà realitzar, però tot és fàcil per a l’Únic, igual com tot ens és difícil a nosaltres, pobres humans caiguts.
Per subsistir, em cal fer un esforç cada cop més gran, però hi crec cada vegada menys, perquè el resultat em sembla irrisori i nul. En canvi, cal una dosi de fe que voreja la bogeria per esperar únicament en la Providència de Déu, i tanmateix, aquí rau l’única veritat que no desapareix malgrat totes les aparences contràries.
Ara voldria viure a la muntanya, prop del cel i prop del Sol, en la pregària, en la lloança i en la contemplació, sense fer res més; en el fons, és un bon senyal, perquè això demostra que cada cop sóc més apte per a la llibertat i el repòs dels infants de Déu.
Penseu en el petit nombre de persones que estan realment preparades, aquí baix, per entrar en la contemplació de l’Únic! És esgarrifós constatar com aquest nombre és ínfim. I tothom vol fer alguna cosa, i ningú no vol deixar fer Déu. Aquest és tot el drama de la humanitat desviada, que pensa que pot salvar-se per les seves pròpies forces. Espero que el Beneït em permeti realitzar el meu desig, que és conversar amb Ell en comptes d’agitar-me inútilment en aquest món transitori.
A vegades em pregunto si no he perdut el temps escrivint aquest Missatge Retrobat en lloc d’adorar en silenci.
Finalment, aquí tenim el déu Sol, per qui hem sospirat tant aquest hivern, i el bevem amb amor i les nostres cares són vermelles del seu amor i de les seves abraçades paternals, perquè ahir el vam trobar en un petit jardí al camp i ens vam quedar davant seu imprudentment, tant era de gran la nostra alegria. L’hem beneït, ell que ho beneeix tot i que els homes ignorants tant menyspreen. Brilla cada cop més en el meu cor, i cada cop temo més que els homes descobreixin el meu amor foll malgrat les meves robes fosques que m’amaguen d’ells.
