« Cattiaux, amic meu, has trobat l’or viu i l’elixir ? »
La conjuració dels imbècils, dels xarlatans i dels Savis ha reeixit del tot.
Aquesta conjuració tenia per objecte ocultar la veritat.
Els uns i els altres han servit aquesta gran causa, cadascú segons els seus mitjans: els imbècils, per mitjà de la ignorància; els xarlatans, per mitjà de la mentida; els Savis, per mitjà del secret.
Els imbècils no volen que la veritat es descobreixi. Sospiten, per instint, que els molestaria. Si hom els la mostrava, desviarien la mirada; si hom els la posava a la mà, la deixarien caure; si hom els forçava a un cara a cara, cridarien d’horror i correrien a amagar-se sota terra.
Els xarlatans no volen que la veritat es descobreixi, ja que arruïnaria els seus artificis, impediria el seu profit, mostraria la seva vergonya.
Els Savis que posseeixen la veritat, no volen que es descobreixi. Sempre l’han tinguda oculta per quatre raons.
La primera és que saben que saber és poder i en volen apartar els indignes. Ja que el saber en un indigne esdevé malícia; el poder perill públic i plaga. Per això, les reserves de coneixença acumulades durant mil·lennis als temples d’Egipte, restaven inaccessibles a aquell que no havia passat per tots els graus de purificacions i de proves. Més tard, els filòsofs desconeguts, els nobles viatgers, els alquimistes, es van transmetre de la mateixa manera les restes de la misteriosa herència, és a dir, de boca a orella, o més aviat amb la presència i l’exemple, en símbols i enigmes, i sempre sota el segell del secret. Si visqueren en la intimitat de les formidables formes de la natura, es guardaren prou bé de fer-ne sabedors als eixelebrats.
On sou?, oh Savis que sabeu callar! Mereixeu que tots els vivents us pregonin la seva gratitud, oh Savis!
Oh Savis que sabíeu callar!, ara hem après el valor de la vostra prudència, la grandesa de la vostra humilitat, la profunditat de la vostra caritat.
Ara que als profans se’ls ha acudit d’adquirir la ciència i de difondre-la tant com poden, ara que es vanaglorien de les seves descobertes amb tant de zel com vosaltres heu amagat les vostres, hem vist ben bé què n’ha resultat.
És, doncs, una ciència ben petita, la seva, exterior, superficial precària i limitada, i ja veiem què n’ha resultat.
N’ha resultat que han enverinat les deus, minat la terra, esquitxat el cel, trasbalsat i pervertit els pobles, fet malbé la pau, deshonrat la guerra, proporcionat tants instruments de destrucció i d’opressió al comú dels homes, que tota la família dels vivents n’és amenaçada mentre el progrés d’aquest càncer continua.
La segona raó dels Savis per a tenir oculta la veritat és que conèixer és una operació de vida i una manera de néixer. I res no pot néixer sinó dins d’un embolcall. En un embolcall de carn o d’escorça, de terra o de misteri. Una grana, si l’obriu, ja no germinarà; en un llangardaix, si l’obriu per veure què hi ha a dins, només hi trobareu els residus del cadàver i no l’interior del llangardaix, i no el dins que se n’ha anat, ja que el llangardaix és mort. Així mateix, la ciència oberta, difosa, vulgaritzada, és ciència morta i fruit de mort. És un desert de sorra i no pas un grapat de llavors. No pot ésser aprofundida sinó solament difosa, resta exterior i la vida se li escapa. No pot conduir a la consciència, que és naixement a si mateix, ni a la vida interior. La coneixença dels Savis, però, és un gai-saber que té sabor de joia i alè d’esperit. I com tot ésser viu, encara que sigui una mosca, defensa la seva forma i refusa d’exhibir-se.
La tercera raó dels Savis per a tenir oculta la veritat és el seu respecte per la dignitat de la coneixença. Saben que aquesta és la via reial que mena al Déu de veritat. Ha de conduir a la contemplació, a l’admiració de la natura, a l’adoració del creador.
Ha d’aportar la llum a les ànimes, la justesa als pensaments, la justícia als actes. Ha de portar la salut i la salvació. Els Savis l’han defensada tant com han pogut contra els homes vulgars per temor que no fos desviada del seu fi, desnaturalitzada i envilida, cosa que no han deixat de fer els homes vulgars des que han posat la mà damunt seu. Tot utilitzant-la, l’han feta caure. Servint-se’n en lloc de servir-la. Era aquí per a deslliurar-los dels seus desitjos i ells l’han lligada a les seves tasques, l’han forçada a augmentar les seves possessions. Era aquí per a donar-los la consciència i n’han tret la màquina. Han agafat el calze per fer-se’n una guardiola, han agafat el crucifix per fer-se’n una maça. Han enganxat la ciència als seus motors, l’han empresonada dins les seves bombes. Però els massa astuts han estat atrapats als seus propis paranys, s’han deixat sorprendre bruscament per l’engranatge de la màquina. Ara, ella els rosega a poc a poc en temps de pau i els devora a grans dentegades en temps de guerra. Els Savis ho han fet tot per tal d’evitar-ho.
La quarta raó dels Savis per a tenir oculta la veritat és que estimen la veritat i que no hi ha amor sense pudor, és a dir, sense vel de bellesa. Heus aquí perquè no volen descobrir-la sinó revelar-la, és a dir, recobrir-la d’un vel lluminós. Per això, no han ensenyat sinó en paràboles, a fi que aquells que tenen orelles per a no sentir-hi restin a part, però també a fi que aquells que ho mereixen aprenguin els tons i les claus de la música total. Ja que les seves al·legories, les seves faules, els seus blasons no expliquen l’encadenament mecànic de les aparences, sinó les afinitats secretes i les analogies de les puixances i de les virtuts, les correspondències del nombre amb el so, de les figures amb les lleis, de l’aigua amb la planta, amb la dona, amb l’ànima, del foc amb el lleó i l’home armat, amb l’esperit, dels astres amb els ulls, amb les flors, amb els cristalls dels metalls i de les gemmes, de la germinació de l’or en les mines amb la de la veritat en el cor de l’home. En els seus textos obscurs on les receptes del Gran Art són intercalades amb advertències piadoses i les sentències solemnes amb crits d’admiració i de pregàries, lluen els fils amb els quals és teixida la capa del rei de reis.
Havent ocultat els Savis el seu saber per escrúpol, els xarlatans se n’han aprofitat per amagar la seva ignorància sota els mateixos signes misteriosos. Els imbècils els han confosos molt de temps, creient tant en els uns com en els altres.
Ara, però, a mig camí entre els xarlatans i els imbècils, ha sorgit una nova espècie que assegura el triomf definitiu de la conjuració.
La nova espècie és la dels universitaris i savis oficials. Aquests, el dia de la seva aparició, van declarar nul i sense validesa el misteri filosofal. Quimera, la recerca dels antics mestres, joc d’infants, la seva ciència; entabanador, el seu art. Els imbècils, instruïts pels nous savis, han confós, una vegada més, els Savis amb els xarlatans, però aquesta vegada per a no creure ni en els uns ni en els altres.
Només creuen en la ciència dels nouvinguts, que ensenyen simplement que la veritat es troba en la seva ciència, i que tot el que no poden descobrir ni demostrar no existeix.
D’altra banda, no han ensenyat res, no han descobert res, no han demostrat res respecte a la vida i a la mort, al pecat i al judici, respecte a l’amor, al dolor i al rescat, respecte al comportament de l’home i al destí de l’ànima, respecte al sentit, a l’essència i a la salvació. A mesura que descobreixen noves nebuloses o nous electrons, noves vitamines o nous explosius, s’allunyen i ens desvien de l’essencial. I ara la veritat està tan ben amagada, que hom ja no la cerca.
Ja estaria àdhuc perduda del tot si no sobrevisquessin alguns simples d’esperit per als quals la veritat existeix. No es poden resignar a pensar que ningú no la té o l’ha tinguda. Corren pel món interrogant la gent, interrogant els astres i les herbes, interrogant el gran llibre de la natura i fullejant els textos oblidats, interrogant el seu cor i Déu en la pregària. Saben que no tenen la veritat, però saben que ella es. En tenen tanta fam i tanta set que saben seguir-la per les traces i reconèixer-la per l’olor. Davant d’un home difamat, davant d’un esdeveniment obscur, davant d’un enigmàtic llibre il·legible, s’aturen i exclamen:
És aquí!
Ells assaboriran aquest llibre. Ha estat escrit per a ells, encara que la seva confraria sigui poc nombrosa.
I tu, Cattiaux, amic meu, ¿has trobat la Pedra?
Assegut al taller on pintes i medites, enmig dels filtres i de les fioles, ¿has trobat el carboncle i la violeta?
Assegut entre la teva dona i el teu gat, Cattiaux, amic meu, has trobat l’or viu i l’elixir?
¿Has visitat els interiors de la terra i, rectificant, has trobat el joiell ocult i la veritable medicina?
No sé i no puc dir si la substància dels textos antics s’oculta en aquestes pàgines. Com és, però, que hom n’hi retroba el perfum?
En quin ou i en quin alambí, Cattiaux, amic meu, has destil·lat aquesta essència subtil que s’anomena el Perfum?
D’on ve aquesta poesia que té per nom Perfum de veritat?
Lanza del Vasto
Novembre de 1945
