A la FNAC del Triangle, Barcelona, 28 denovembre del 2000
En primer lloc, us parlaré del contingut profund del Missatge Retrobat, i després de l’home que vaig conèixer durant quatre anys.
El Missatge Retrobat s’inscriu en la filiació dels mestres de l’Hermetisme. En podem citar alguns: Homer, Virgili, Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Paracels, H. Khunrath, Dant, Cervantes, N. Valois, Cornelius Agrippa, Eugeni Filaleteu (les seves obres completes acaben de ser publicades en francès), i molts altres que ara no em venen al cap. I no hem citat els de les tradicions musulmana i hebraica.
Sembla que L. Cattiaux ha reprès, ha retrobat aquesta filiació hermètica interrompuda des de finals del segle XVII.
Voldria aprofitar l’ocasió per recordar en què consisteix l’hermetisme. La ciència hermètica prové d’Egipte a través del déu Thot, déu de la paraula profètica, amic i confident d’Osiris, que correspon a l’Hermes grec i al Mercuri llatí; per als cristians, aquest déu de la paraula és Crist. És per això que els hermetistes cristians l’anomenen Crist-Hermes.
Els misteris de la profecia no són altra cosa que els misteris de la Paraula, és a dir, el pensament diví corporificat.
A la Bíblia es diu que Adam, abans de la caiguda o del pecat original, anomenava els éssers al paradís, és a dir, que els creava amb la paraula. Després va perdre aquesta facultat creadora. Això vol dir que l’home exiliat en aquest món inferior ha perdut la Paraula adàmica.
Existeix un ritual maçònic molt conegut i dels més bells, el del grau XVIII Rosa+Creu, que fa referència a aquesta Paraula perduda que cal retrobar.
Però no és més que un ritual o un simple ensenyament que no té cap efecte sense un savi Coneixedor que li doni vida. Hermes-Thot és alhora l’Adepte posseïdor de la Paraula divina i aquesta mateixa Paraula. Els filòsofs hermètics van donar el nom de Mercuri a una certa matèria tangible, necessària per a la confecció de la Gran Obra.
Això sembla ser el misteri de la ciència hermètica o càbala química dels alquimistes quan parlen del seu or viu. La paraula Càbala en hebreu vol dir «recepció», és el do de Crist-Hermes, i química ve de «fusió», com si fos a partir d’aquest do que es produeix aquesta fusió de dues coses, és a dir, la unió del que és a dalt amb el que és a baix.
Tot el sentit del missatge hermètic no és altre que el de recuperar la Paraula perduda pels nostres primers pares, o la regeneració de l’home caigut.
Aquest és l’únic missatge, la transmissió d’aquest do que salva de la mort, missatge sempre idèntic, repetit per tots els Savis de la humanitat en els seus escrits, des de l’origen, però expressat de manera diferent a través d’imatges i símbols variats segons les èpoques i els pobles.
El Missatge Retrobat posa en evidència aquest missatge idèntic citant les Escriptures sagrades disposades en epígrafs a l’inici i al final de cada capítol o llibre.
Louis Cattiaux deia :
«L’hermetisme és el nucli mateix de la tradició, per això pot incorporar-se a totes les facetes de la tradició representades per les diferents religions.»»
LOUIS CATTIAUX
*
L’HOME
El vam conèixer entre els anys 1949 i 1953, any de la seva mort. El 1949 feia deu anys que havia començat la redacció del Missatge Retrobat. És aproximadament en aquella època quan escrivia el següent verset del llibre XVIII-45:
«Per a escriure el Llibre han estat necessaris deu anys; qui, doncs, refusaria de llegir-lo durant el mateix temps abans de fer preguntes inútils?»
«Com més agitarem el fang, més s’enterbolirà, i com més el deixarem reposar, més es decantarà d’una manera natural»
Havia escrit 18 llibres dels 40 que constitueixen l’obra completa. Els dotze primers llibres es van publicar a compte d’autor el 1946, i és aleshores quan el meu germà i jo vam conèixer el Missatge i el seu autor.
No sé si és gaire útil parlar de l’autor; és una mica com descriure l’ase i oblidar el tresor que porta, o parlar del piano sense considerar l’artista que toca l’instrument.
Així és com neix la idolatria de la persona i com es genera el fanatisme, en detriment del missatge que transmet l’home, o en detriment del seu ensenyament. Tanmateix, sense l’ase, el tresor de la divinitat no pot arribar ni ser concedit als homes d’aquest món baix, i sense un piano la música celestial no pot ser sentida per l’home exiliat. Però no s’ha de confondre una cosa amb l’altra. De tota manera, Cattiaux feia tot el que podia per no donar lloc a la idolatria de la persona, ja que parlem d’un personatge fora del comú, a primera vista un home desconcertant, però alegre, dotat d’un gran sentit de l’humor. Hem dit desconcertant, amb reaccions imprevisibles, guiat per una lògica particular que sorprenia el visitant; li agradava xocar la gent i fins i tot escandalitzar, però sempre amb humor. Era un home sense complexos, perfectament lliure en el món, que vivia intensament el present, com un infant feliç i sense malícia.
Sovint xarlatà i pallasso, es negava a prendre’s el món seriosament, ni ell mateix; mai magistral, si ensenyava ho feia a la manera del bufó, que té l’art de dir coses a qui vol escoltar, tot fent riure els altres sense que puguin sentir-se ofesos.
«Ens hem posat l’hàbit del xarlatà, ja que el menyspreu desinteressat del món és menys dur de suportar que la seva admiració interessada. El Llibre és com l’arca que porta i transmet el secret de l’Únic. Molts el portaran, però pocs el penetraran.» (MR XXIII, 61)
«Ens anomenarem incapaços, inútils i estúpids quan reposarem en la contemplació de l’Únic; o bé ens anomenarem xarlatans, saltimbanquis i pallassos quan ensenyarem la seva santa llei en el món. No ens correspon de prendre’ns seriosament ni d’exigir que els altres ens hi prenguin. Això correspon a Déu, ja que només ell veu clarament el dins de les criatures.» (MR XX, 66 et 66′)
«Som ignorant davant dels savis triomfants.
Estem desorientat davant dels imbècils triomfants.
Som inútil davant dels treballadors triomfants.
Som foll davant dels raonables triomfants.
Som miserable davant dels rics triomfants.
Som rèprobe davant dels benpensants triomfants.
Estem perdut davant dels segurs triomfants.
Som menyspreable davant dels poderosos triomfants.
Som obscur davant dels intel·ligents triomfants.
Estem sepultat davant dels agitats triomfants.
Estem avergonyit davant dels hipòcrites triomfants.
Som estúpid davant dels il·luminats triomfants.
Som incapaç davant dels traçuts triomfants.
Som mut davant dels discursejadors triomfants.
Som idiota davant dels astuts triomfants.
Som covard davant dels herois triomfants.
Som desertor davant dels allistats triomfants.
Estem desplaçat davant del món triomfant.
¿És potser també perquè som verídic i saludable davant dels infants de Déu triomfant?» (MR XXXVII, 17)
Sobre «Som estúpid davant dels il·luminats triomfants», tenim una anècdota divertida que us explicaré: és la història del mestre iogui il·luminat que va anar a visitar Cattiaux a casa seva. El mestre havia concertat prèviament una cita amb Cattiaux. Però quan el mestre iogui es va presentar, Cattiaux duia uns pantalons curts, i sortia del soterrani on es guardava carbó, brut i cobert de pols negra. La senyora Cattiaux va fer entrar el iogui, vestit amb una túnica blanca immaculada. En veure Cattiaux brut i negre de carbó, el iogui es va embolicar amb la seva túnica blanca i va marxar per no tornar mai més.
Sobre el Cattiaux escandalós, hi ha una altra anècdota per explicar: assistia amb la família a una missa de Nadal. S’havia encès una estufa al centre de l’església, perquè feia molt fred. Cattiaux es va dirigir directament cap a l’estufa, davant la qual es va inclinar respectuosament.
Cattiaux era molt conegut a París, sobretot entre els artistes i els cercles esotèrics. La gent el considerava un pintor original que pintava quadres estranys, o com un mag perdut a mitjans del segle XX: un original, en definitiva. Però pocs van sospitar el veritable home que s’amagava sota aquestes aparences, l’home que, verset rere verset, estava ocupat a escriure el seu missatge. Només a través del seu llibre, que li va costar catorze anys a escriure, es podia descobrir la seva veritable personalitat.
Llavors es mostrava molt amistós, entusiasta, comunicatiu, i hom podia endevinar el gran secret que portava dins seu, aleshores es comportava com un veritable amic. Sobre això recomanem la lectura del Florilegi Epistolar – Reflejos de una búqueda alquímica, Arola Editors, Tarragona, 1999. Aquest home vivia sempre en el present i cada verset del llibre va ser escrit com a resultat de la confrontació d’una realitat que només ell contemplava interiorment i les múltiples trobades o esdeveniments quotidians de la seva vida.
Així sorgien pensaments, sentències, que escrivia sobre el primer tros de paper que trobava i que després guardava en un calaix. Quan la collita de versets era suficient, els ordenava per fer-ne un nou capítol. Així es va elaborar El Missatge Retrobat, a poc a poc.
Aquest llibre és per a tothom, per a tots els creients, i respon a tots aquells que l’interroguen, a cadascú segons el seu desig i les seves capacitats, si és meditat amb simplicitat i sense prejudicis. És un llibre que esdevé un amic fidel per a qui el freqüenta amb assiduïtat.
