Poemes tristos – Cattiaux (trad. Jeanne d’Hooghvorst)
L’atleta que es devesteix
davant d’una assemblea de geperuts,
no s’ha d’esperar a cap elogi.
Carcassa rovellada envaïda pel prat,
l’ocell de ferro acaba de podrir-se entre les flors,
i a dins, commovedors de blancor,
es veuen els ossos d’un home estranyament guardats.
Al metro, aquestes roses escampades
semblen el ram d’un mort.
Ferralles fosques, pedres glaçades,
la joia s’ha esvaït
i la nostra vida s’ha marcit.
Esclafat contra el vidre del meu ull,
faig senyals als passants cridant auxili.
Però tots són cecs i sords,
i quan un d’ells es gira,
és per escopir sobre la meva faç obscura.
Oh! Qui trencarà la pedra morta
on el meu cor agonitza?
Aquesta cistella de fruits que flamegen al sol
em recorda la dolça època de la meva infantesa,
i els meus ulls s’omplen de llàgrimes i rialles.
Com no sentir-se desolat i encisat,
quan s’ha vist brillar al cel de la pregària
la innocència perduda i la bellesa primera?
Havent per la força imantadora de l’amor,
penetrat el secret fins a la sang,
només vaig veure la meva vestidura abandonada
i el meu reflex movent-se a dins.
Quan tancant els ulls per verificar el pes,
el vaig veure jugant encara
en el meu cor esdevingut singular.
