Aquest Missatge Retrobat no és una especulació sobre què és Déu, sinó el reflex de l'experiència de Déu, i per tant, una profecia.
EL MISSATGE PROFÈTIC DE LOUIS CATTIAUX, per Emmanuel d'Hooghvorst - 1954
Escafandrista ebri de tots els dolors, vago tristament vestit amb la pell de les bèsties, en aquest món exiliat de les grans pesantors, on els homes, apagats per la caiguda, s'entesten.
Una lògica obscura i certa sembla conduir aquest món cap a un destí desconegut, però sens dubte catastròfic. L’optimisme ingenu del segle passat ha anat deixant lloc, progressivament, a una gran inquietud, sovint inconscient entre els milions d’individus que conformen la nostra civilització, una inquietud que es manifesta habitualment per una creixent inestabilitat i una revolta general dels esperits i dels cors. Com aquells grans rius que s’assequen en avançar pel desert, les fonts de la vida semblen esgotar-se a mesura que augmenta la intel·ligència de l’home; ens referim a la seva malícia, a aquesta llum freda com la de les nostres làmpades elèctriques, que il·luminen sense escalfor com focs morts. Existeix una altra intel·ligència, la veritable, que arriba a l’home a través de les seves antenes, no pas les de la ràdio ni de la televisió, sinó les seves antenes naturals que li permeten comunicar-se amb la font profunda de la vida amagada en la natura, per retornar-lo progressivament cap a la llum viva i nutritiva.
Els grans ramats salvatges a les estepes no tenen aparells de radar, però tenen guies als quals obeeixen i segueixen. Són generalment els individus més antics i més avisats, aquells que posseeixen les antenes millor afinades. Són ells qui preveuen les tempestes i els ciclons, ells que saben, segons les estacions, on es troben els millors pasturatges, ells, finalment, que detecten les trampes i flairen el perill. Són els visionaris del ramat, i el ramat els segueix amb seguretat. Però les nostres antenes s’han atrofiat fins a esdevenir com aquests òrgans morts, vestigis inútils d’una humanitat passada. Aviat, ja no existiran en absolut. A més, ja no ens sentim segurs enlloc. No s’aplica a la nostra època, més que a cap altra, aquesta paraula del profeta Isaïes:
IHVH ha escampat sobre vosaltres un esperit de letargia; ha tancat els vostres ulls, els profetes, ha llançat un vel sobre els vostres caps, els vidents (Isaïes 29, 10).
I si, per atzar, encara es trobés entre nosaltres un individu que hagués conservat intacta aquesta facultat tan preuada de beure a llargs glops de la font de les aigües pures del Sol i de la Lluna, o que l’hagués retrobat després d’una llarga recerca, quin destí li atorgaríem? Quin destí li donaríem si es revelés a tots tal com és, és a dir, psíquicament i físicament tan diferent? El sotmetríem als beneficis de la psicoanàlisi amb l’objectiu, certament lloable, de readaptar-lo? Cattiaux, amic meu, la teva obscuritat en el món i la seva ceguesa van ser per a tú una estranya salvaguarda!
Potser encara existeixin a la terra adormida alguns homes que vetllen i interrogan els astres com els mags d’abans. És per a ells que hem escrit aquestes línies, només per a ells, ja que han rebut aquest do del cel de poder CREURE L’INCREÏBLE. Ens són desconeguts, dispersats en les tenebres. Tanmateix, i sense saber-ho, brillen com cuques de llum que reflecteixen, sobre la terra enfosquida, la claror de les estrelles. Potser els àngels de Déu vindran a recollir-los un a un per reunir-los a la falda de la Verge abans de la gran tribulació que certament ve, aquesta gran tribulació tan sovint anunciada, sempre ajornada, però la proximitat de la qual sembla cada cop més evident per a aquells que encara són capaços d’estar atents.
Louis Cattiaux vivia a París, al carrer Casimir-Perier, a l’ombra de l’església de Sainte-Clotilde, davant d’una petita plaça tranquil·la i provincial. Posava a les seves targetes de visita: «Louis Cattiaux, poeta, pintor i apotecari». A la seva botiga misteriosa, que donava al carrer, pintava teles estranyes i magnífiques, verges hieràtiques envoltades de símbols oblidats. Les pintava amb una matèria rica, densa, extremadament acolorida. Deia haver recuperat el secret de l’antiga matèria pictòrica dels germans Van Eyck, aquell secret de l’ofici que els pintors d’abans es transmetien de boca a orella i de mestre a deixeble. El seu art tenia un caràcter sagrat, les seves teles semblaven pentacles, i per això passava per mag. També era guaridor i proporcionava, a qui li ho demanava, miraculoses pomades que no estaven exemptes d’efectes curatius.
La seva petita botiga, màgicament decorada, semblava contenir tot l’univers. S’hi respirava la fragància d’un jardí de l’Edèn molt íntimament custodiat; s’hi tornava sovint, sense saber gairebé per què, potser simplement atret per la seva calidesa. Ja que una calidesa de la que mai ningú encara no s’havia apropat, una calidesa que era totalment diferent de la cordialitat ordinària, emanava d’aquell home, així com el pressentiment d’un immens secret, viu, però gelosament guardat, com el peix filosòfic que neda en aigües profundes. Vivia càndidament, amb sobrietat, pobrement als ulls dels homes, feliç i alegre com els infants, i com ells, sense malícia. Vivia com un bon pare de família amb la seva esposa, a qui estimava, i el seu fill, que sovint acariciava amb tendresa. Perquè tenia un fill, aquell home, un fill que responia «miau» amb tanta gràcia quan el seu pare el prenia en braços i l’acaronava afectuosament dient-li: «Gros Jesús!». Un gat màgic, naturalment!
Els seus amics es preguntaven: «Qui és ell?» i sense poder respondre amb precisió a la pregunta, es deien tot just: «No és com nosaltres». Cattiaux, quina era doncs aquesta vida secreta que resplendia en tu? Havies descobert el joiell d’eternitat? Havies desxifrat l’enigma d’aquest món?
«Voleu saber què és aquest món?» deia Cattiaux. Imagineu-vos un camp de concentració modèlic; és una imatge que ens ha esdevingut familiar, un camp de concentració concebut i realitzat segons els últims avenços de la tècnica i la ciència psicològica, on la feina, perfectament inútil d’altra banda, estaria racionalitzada al màxim, però sobretot, on cada presoner seria el seu propi vigilant i el del seu veí.
Qui és el més gran entre els presoners de la masmorra tenebrosa i pudent?
– Qui és el més estimable entre aquells que es podreixen en el cul de sac de la mort?
– Quin és el més conegut, però quin és el millor?
– Quin és el més honorat, però quin és el més útil?
– Quin és l’intel·ligent, però quin és el sant i quin és el Savi?
– Quin és el salvat i quin és el salvador?
– Qui serveix i qui és servit veritablement?
¿Aquell que comparteix el seu pa o aquell que el fa per a tothom?
– ¿Aquell que neteja la masmorra o aquell que l’organitza?
– ¿Aquell que consola o aquell que cura?
– ¿Aquell que prega per la deslliurança de tots o aquell que sofreix amb els damnats?
– ¿Aquell que es revolta en l’esclavatge o aquell que s’hi instal·la?
– ¿Aquell que predica la bona conducta o aquell que mostra la sortida oculta?
– ¿Aquell que vol forçar els panys de la mort o aquell que busca la clau que els obre tots?
(MR, XVIII, 10 et 10’)
Louis Cattiaux es qualificava voluntàriament com a «gandul de Déu», d’aquest Déu que ho ha creat tot del no-res. Però la recerca d’aquest Déu, mentre no l’haguem trobat, és la feina més penosa i dolorosa que hi ha al món. Déu no és, potser, aquell inútil que busquem i que realment trobarem quan nosaltres mateixos estiguem reduïts a res, almenys pel que fa a les nostres escorces tenebroses? El «cor triturat com a cendra » de què parla l’Escriptura (Salm 44, 26) no és una figura retòrica.
Aquell que assoleix el Senyor de vida aquí baix és com un gandul que tots els treballadors del món no podrien igualar amb tots els seus treballs
Quin treballador aquell que no té un moment de repòs, ni de dia ni de nit, en el quest de la vida imperible!
Quin gandul aquell que reposa en la unitat vivent de l’Únic!
(MR, XXV, 1 et 1’)
Si Cattiaux es va dedicar amb tanta passió a la recerca de l’Únic, és perquè no sabia què fer exactament en el que ell anomenava el nostre exili d’aquí baix, on es sentia totalment desplaçat i al qual mai va saber adaptar-se. No és sense raó que plorem en el moment de la nostra entrada en aquesta presó concentracionària i que el nostre primer crit fou un crit de dolor. Tot i havent suportat amb valentia les feines, les fatigues, les decepcions i les pacients recerques d’un pintor parisenc pobre, desconegut, sense recolzament, Cattiaux sentia vergonya de treballar en el món i per al món. Les seves qualitats naturals, considerava, el predisposaven a viure exclusivament al jardí de l’Edèn. Tota la seva revolta interior la canalitzava cap al que ell anomenava un extraviament lamentable, a conseqüència del qual havia vingut a encarnar-se aquí baix. Considerava com và qualsevol treball mundà que anés més enllà del manteniment de la vida encarnada; per això, gairebé tothom el considerava a ell mateix com inútil i sense valor.
Heu perdut la vostra vida, deien mirant les meves mans buides; i ningú no sentia el déu que cantava en el meu cor.
Cap al final de la seva vida, el vam sentir repetir sovint aquesta frase d’un mestre sufí:
Ja no demano res més que un prat on la follia pugui esbargir-se al seu aire.
Aquest gandul va deixar aquest món a París, als 49 anys, el 16 de juliol de 1953, a conseqüència d’una «estranya i fulgurant malaltia» que res no feia preveure. Havia realitzat en aquesta terra una obra que el temps es cuidarà de desplegar a la llum del dia.
La seva obra pictòrica, per si sola, mereixeria un llarg estudi. Havia condensat la seva experiència artística en un llibre encara inèdit, Física i metafísica de la pintura.
Ens deixa poemes la profunditat dels quals ens sorprèn: Els Poemes zen, Els Poemes del gandul, Els Poemes tristos, que porten com a epígraf: «L’atleta que es devesteix davant d’una assemblea de geperuts, no s’ha d’esperar a cap elogi»; Els Poemes de la ressonància, Els Poemes del coneixement, Els Poemes alquímics, finalment, dels quals us oferim un fragment: :
Al Joiell
Antiga solitud de les selves primordials
on brilla la maragda emanada dels estels!
Aquell que us trobà posseeix el secret diví
que un mestre cert ens llegà en el pa i el vi_
És de la seva obra principal, sobretot, El Missatge Retrobat, de la qual voldríem parlar avui. Potser caldrà esperar encara abans que aquest Missatge Profètic pugui trencar el mur d’indiferència que l’envolta i escampar-se pel món. Aquesta obra, madurada durant quinze anys en el silenci i l’abandonament, ens revelarà el secret d’aquesta vida en aparença inútil ?
No hem nascut en una família rica i ningú no ens ha instruït sobre els misteris de Déu. Ens ha calgut desco- brir tot sol les Sàvies i santes Escriptures i les hem hagudes d’estudiar en la pobresa i en l’abandó, a fi que ningú no es cregui oblidat, sigui quin sigui el seu estat aquí baix.
No hem escrit el Llibre en la pau i en la seguretat d’un sant retir. L’hem escrit, des del començament fins a la fi, enmig de la claveguera en fermentació de la gran ciutat, per tal que ningú no es cregui abandonat, sigui quina sigui la seva situació aquí baix.
(MR, XXVII, 57 et 57’)
És amb aquest propòsit que hem parlat d’un Missatge Profètic. No hi ha cap altra paraula per qualificar un llibre tan singular, tan original pel fons com per la forma, volem dir, d’origen tan evident. El profeta, en efecte, és un original en el sentit més precís que es pot donar a aquest terme. És certament sota aquest aspecte, transcendent a tots els altres, que la figura de Louis Cattiaux es dibuixarà cada cop amb més fermesa en el futur.
Pocs dies abans de deixar aquest món, escrivia en el XXXXè i últim llibre del Missatge Retrobat :
Aniré a tu, amb les mans plenes de la teva verema i l’esquena corbada pel pes de la teva collita, i el meu goig serà rebre la teva besada de vida i comunicar-la als infants que tu m’has confiat, oh Senyor!, que curulles la santa obediència.
Aniré a tu, amb el cor purificat i l’esperit clar dins el teu cos ressuscitat, si m’envies la teva salvació des d’aquest món, Senyor d’amor i de coneixença veritables; ja que només la teva esplendor és rebuda per la teva esplendor, i només la teva santa unitat es fon en l’Únic.
(MR, XXXX, 1 et 1’)
Si hem de creure l’apòstol Pau, l’exercici de la missió profètica ha de continuar tant de temps com la cristiandat, és a dir, fins al final dels temps. No va escriure, en efecte: «Aspireu al do de profecia com el més excel·lent»? (Cf. I Corintis XIV, 1). La seva excel·lència mateixa no el designa com la realització cristiana més perfecta? Tanmateix, per raons que seria massa llarg d’examinar aquí (Cf. a aquest respecte, R. Guénon, El Regne de la quantitat i els signes dels temps, cit.), aquest do de l’Esperit Sant esdevé cada cop més escàs a mesura que la humanitat continua la seva cursa descendent que haurà de culminar al final del cicle present amb un nou diluvi (Raymond Abellio s’ha preocupat d’aquesta qüestió en un llibre recent. Hi tornarem més endavant: R. Abellio, Vers un nouveau Profetisme, N.R.F., s.l., 1953). Esdevé tan escàs perquè hi ha cada vegada menys homes qualificats per rebre’l, conservar-lo i madurar-lo. I ja no sabem ni tan sols, en general, què és un profeta ni en què consisteix la seva missió. Potser la simple menció d’aquest mot farà somriure. No tenim ningú a convèncer. N’hi ha prou que alguns es reconeguin i es retrobin. Però també se’ns ha recomanat de posar a prova els esperits per saber si són de Déu. Sobretot en els darrers temps, els falsos profetes esdevindran nombrosos i seductors; de fet, n’hi ha molts avui dia. Potser El Missatge Retrobat ens donarà l’ocasió d’exercir el nostre judici i distingir el vertader del fals.
Sotmetent-nos per endavant al judici de Déu, al judici dels fills de Déu, al judici dels amics de Déu i al judici dels profetes de Déu, no podem témer el judici dels intel·ligents del món, ni el dels poderosos del món, ni el dels savis del món, ni el dels hipòcrites i dels ignorants que ara ens enterren. (MR XXVII, 49’)
Aquesta candidesa tan inesperada, aquesta absència total de malícia en l’expressió, tenen quelcom de xocant al segle XX. No poden explicar-se si són veritables, i és al lector que correspon jutjar-ho, que per la possessió d’un secret immens; perquè la veritable candidesa de l’home que ha tornat a ser infant és una gnosi que es preserva. Hem fet al·lusió anteriorment a una imatge que, certament, no és nova: la d’aquest món considerat com una presó modélica. Cattiaux ho sentia així; tota la seva vida i els seus escrits en són testimoni. Però si l’havia redescobert dins i fora d’ell mateix, no és perquè hagués viscut aquí baix la tràgica experiència de què ens parla l’autor de La Vint-i-cinquena Hora, per exemple. Els personatges de Gheorghiu no s’haurien queixat mai del seu destí aquí baix si no haguessin estat arrossegats, malgrat ells, en aquell drama abominable dels camps de concentració, dels internaments administratius, de les alliberacions automàtiques. Cattiaux aparentment vivia la vida d’un burgès de París, d’un burgès que, és cert, seria una mica mag, artista i original, però, al capdavall, un home que amb prou feines havia deixat el seu barri, duent una vida quotidiana a recer d’aquestes grans tempestes socials i polítiques que han enfonsat milions d’homes en la desesperació i la revolta. El conflicte que es va establir en ell era molt més profund. Era el drama del combat amb l’àngel. Aquell qui l’emprèn només pot concloure’l favorablement acordant-se amb el seu adversari, al final d’aquesta llarga nit d’angoixes,
a l’hora en què els geomants veuen sorgir a l’orient la seva fortuna Major, per un camí que poc abans era obscur (Dante, La Divina Comèdia, Purgatori XIX, 4 a 6).
És aleshores quan l’exili d’aquí baix esdevé cruel per a aquest vencedor, sigui quina sigui la seva posició en el món de la dissemblança; on trobarà ara aliats i amics? Sembla que l’escriptor sagrat, en les primeres pàgines del llibre de l’Èxode, hagi volgut oferir-nos una síntesi de tota la història del món i de la missió profètica, quan ens parla del descens a Egipte dels fills d’Abraham, de la difícil estada que hi van fer i de la seva sortida, finalment, sota la conducció de Moisès. És també l’apòstol Pau qui ens ho diu: «El que està escrit ho està per instruir-nos i per advertir-nos» (I Corintis X, 11).
Els fills d’Israel que baixaren a Egipte amb Jacob, el seu pare, ens diu l’Escriptura, es van fer poderosos després de la mort de Josep i es multiplicaren. Notem primer que, en aquesta paternitat, el text sagrat ens suggereix l’existència d’un misteri:
«El nombre d’ànimes que sortiren de la cuixa de Jacob era de setanta» (Èxode I, 5. Vulgata: Erant igitur omnes animae eorum qui egressi sunt de femore Jacob septuaginta).
Aquestes són les setanta ànimes que van arribar a Egipte amb Jacob. Es van multiplicar després de la mort de Josep.
«Després de la seva mort, els fills d’Israel van començar a créixer, i, com germinant, es multiplicaren […]» (Èxode I, 7. Vulgata: Quo mortuo […] filii Israel creverunt et quasi germinantes multiplicati sunt […]. Aquesta imatge recorda el treball del llevat en la massa o el del gra de blat a la terra.).
Com si fos necessari que Josep morís per provocar la germinació i el creixement dels seus descendents. Paral·lelament a aquest creixement, un altre fenomen es va produir: va pujar al poder un nou rei a Egipte que no coneixia Josep, i els egipcis van establir sobre Israel capatassos per sotmetre’l amb treballs durs i inútils. Els van sotmetre a la coacció, fent-lis la vida amarga amb el treball dur de la argamassa i el totxo (Cf. Èxode I, 8 i ss.).
«Aquestes coses no han estat escrites amb una finalitat històrica, –escriu Origenes– (Origenes, Homilies sobre l’Èxode, trad. P. Fortier s.j., col. Sources Chrétiennnes, Cerf, París, 1947. Cf. també Romans I, 18 i Lluc XI, 52.), no hem de creure que els llibres sants ens expliquen la història dels egipcis. És perquè tu, que escoltes, sàpigues reconèixer que s’ha aixecat en tu un nou rei que ignora Josep. És un rei d’Egipte, que t’obliga a ocupar-te dels seus afers, et fa treballar per ell amb maons i morter. T’imposa capatassos i supervisors, et condueix sota el fuet i la vara a treballs de terra, vol que li construeixis ciutats. Et fa recórrer el món, pertorbar terres i mars per l’afany de guany. És aquest rei d’Egipte qui et fa trepitjar el fòrum per judicis, disputar amb els teus per un tros de terra, cometre a casa teva turpituds, crueltats a fora, infàmies a l’interior de la teva consciència. Te n’adones que comets aquests actes? Sàpigues que combats pel rei d’Egipte, és a dir, que actues sota la impulsió de l’esperit d’aquest món […]».
És l’oposició entre dos regnes, el de la llum i el de les tenebres, del qual el príncep ja està jutjat per la vanitat de les seves obres. A mesura que la llum d’Israel, allunyant-se de la seva font, germina i creix, es produeix al seu voltant, com a reacció, un enduriment de la closca que l’envolta, una encarnació en una matèria cada cop més grollera, oprimint-la, ofegant-la, oposant-se cegament a la seva manifestació en el món.
«Quan els sords i els cecs dominen en el món, els mètodes grossers suplanten els mètodes subtils» […] (MR XXVIII, 11)
escriu l’autor del Missatge Retrobat; és també la raó per la qual els homes subtils es troben al món com a presoners i exiliats. Cerquem amb precisió qui són, aquí baix, els israelites oprimits. No tots són descendents dels patriarques, sinó només aquells «que vingueren a Egipte amb Josep». Aquests estan barrejats amb els egipcis com el bon gra amb el jull, i res no els distingeix en aparença, res, excepte el seu desig secret, perquè «som fets de la matèria amb què són teixits els somnis», va dir Shakespeare, parafrasejant a la seva manera aquest ensenyament de les Epístoles: «La fe és la substància de les coses que s’esperen» (Hebreus XI, 1.). Els veritables israelites no ho són segons la carn, sinó segons l’esperit (Joan I, 47: «Heus aquí veritablement un israelita en qui no hi ha engany»).
«La falta consisteix a deixar en l’abandó i en la indigència els buscadors de Déu. Però el crim consisteix a forçar-los als treballs del món sota el pretext hipòcrita d’utilitzar-los o de salvar-los». (MR XXVII, 50’)
Déu també diu a Moisès en la bardissa ardent:
«He vist el sofriment del meu poble que és a Egipte i he escoltat el crit que els seus opresors li fan llançar, perquè conec els seus dolors […]. El crit dels fills d’Israel ha arribat fins a mi i he vist l’opressió que els egipcis fan pesar sobre ells […]. I ara, vés, t’envio al faraó per fer sortir el meu poble, els fills d’Israel» (Èxode III, 7 a 10).
I del si de la bardissa ardent, IHVH comunica a Moisès el seu Nom. Aquesta escena del llibre de l’Èxode ens instrueix sobre els misteris de la vocació profètica. Cap a qui envia Déu el profeta? Cap al seu poble que és a Egipte. Quin és aquest poble? Aquells que gemeguen i que clamen a Déu. Quina és la missió del profeta? Fer sortir aquest poble i conduir-lo a la terra santa. Com es produirà aquest reconeixement entre el profeta i aquells cap a qui és enviat? Moisès es fa reconèixer primerament pels Ancians, és a dir, pels caps espirituals del poble, gràcies a certs signes.
Però aquí no rau l’essencial, perquè Jesús es lamentava amargament d’«aquesta generació malvada que demana un signe» (Marc VIII, 12). Hi ha sobretot certes afinitats misterioses entre la Paraula i aquells a qui s’adreça, i aquí toquem els misteris de l’elecció, que són també els de la nostra llibertat. «Escoltaran la teva veu» (Èxode III, 18), diu Déu a Moisès. Els miracles i els prodigis realitzats a plena llum per Moisès tenien com a objectiu forçar el faraó, sacsejar el poder del seu imperi sobre Israel, no salvar-lo. Els miracles de Jesús, en canvi, tenien per objecte reconfortar els creients i confirmar-los en la seva fe, i llegim que allà on no hi havia fe, tampoc no hi havia curació. L’enviat de Déu no es presenta de manera que forci les mirades. Cap signe, cap vestit particular, cap aurèola de llum profana no el designa a la nostra atenció. Tot això és inútil, perquè ell no va al món, sinó en el món, cap als seus, simplement: cap als seus germans que són a Egipte.
«Aquí em teniu […], parlo i la vostra ànima tremola, reconeixent antigues paraules: una veu que és en vosaltres i que s’havia callat des de fa molt de temps, respon a la crida de la meva […]» (Cagliostro davant dels seus jutges)
«Certament, Crist és únic en Déu, però les seves formes són múltiples en la creació. Així, el reconeixerem primerament per l’obra i pel pes; després, per la paraula; però mai per l’aparença». (MR XXXI, 18’)
«¿No reconeixerem la paraula inspirada que ressona en la plenitud del verb, de les paraules delirants que ressonen en el buit del món profà?» (MR XXXIV, 66’)
Aquells que són elegits s’han elegit ells mateixos en virtut de la mirada profunda que els il·lumina a través de les escorces de la generació carnal i corruptible, aquesta generació malvada. És un judici infal·lible: es dóna a qui té.
Si Déu no ens fa do de creure, no podem creure per nosaltres mateixos […].
Podem plorar pels impius; no podem jutjar-los […].
(MR, XXIV, 36 et 36’)
*
Després dels misteris de l’elecció i del reconeixement, venen els de la sortida del poble santificat, o més aviat, del poble dels sants, sota la conducció de Moisès, fora de la terra obscura, cap a la «terra santa on res no mor» (MR XXXIV, 13’). «La nit, és una columna de llum que guia els seus passos, el dia, un núvol els cobreix i els amaga de les mirades dels seus perseguidors» (Cf. Èxode XIII, 20 a 22). La claredat que il·lumina el camí de la gnosi és una guia segura per a aquells que la segueixen després d’haver-la conegut una vegada, però és també per als impius, els hipòcrites i els violents, un núvol que els encega i els condueix a la dissolució en les aigües del Mar Roig. És també per això que els llibres sagrats i els ensenyaments dels antics savis tenen almenys dos sentits: un sentit aparent, la vestidura d’ombra, i un sentit ocult, el nucli de llum (el sentit recte i el sentit sinistre). No és també aquesta mateixa llum, aquest estel que va guiar els mags d’un país llunyà fins al naixement del Fill de Déu?
Oh vosaltres que espereu la salvació de Déu!, desperteu-vos en el món.
I busqueu la llum secreta de les paraules de vida en lloc d’acontentar-vos amb la seva vestidura d’ombra.
(MR, XXXV, 77 et 77’)
No és també aquesta mateixa llum secreta de la qual està escrit:
«I la vida era la llum dels homes i la llum lluu en les tenebres i les tenebres no l’han rebut» (Joan I, 4 i 5)?
Per això, aquells que fan les obres de les tenebres diuen en la seva nit: Mostreu-nos alguna cosa i creurem, testimoniant així el seu propi encegament. Però, nosaltres ho sabem, aquesta llum il·lumina un camí i aquest camí porta al naixement del Fill de Déu, és a dir, del Sol de Justícia, del qual està escrit, no és cert? que germinarà de la terra:
«Qui pot diferenciar el foc del foc? Qui pot encarnar el sol dins l’estrella del matí eixida de la terra tenebrosa?» (MR I, 18′)
«Aquell que sembra i que cull la llum del sol posseeix la virtut més alta i el tresor més gran del món total». (MR III, 40′)
Són les noces del Cel i de la Terra :
Ni la moral del món ni la seva llicència no ens alliberaran de la mort.
La ciència de Déu no pot progressar, ja que és perfecta des del començament.
Només l’amor encarnat del Perfecte que regna en el cel.
I la seva llum il·lumina el creient que acorda el cel i la terrae.
(MR, XXXV, 78 à 79’)
«Uniràs al pectoral del judici l’urim i el tummim, i estaran sobre el cor d’Aaron quan es presenti davant IHVH, i així Aaron portarà constantment al seu cor, davant d’IHVH, el judici dels fills d’Israel.» (Èxode XXVIII, 30)
Ara bé, urim vol dir «llum» i tummim, «perfecció». Aquest és el principi i la fi, perquè la perfecció de la llum no és altra que aquest fruit molt pesant del Sol, aquesta llum corporificada, el cos adorable i gloriós del Fill de Déu davant del qual tots passaran en judici, els vius i els morts. Qui són, doncs, els vius?
Alguns elegits de Déu han rebut
des d’aquest món el do espiritual i corporal de l’Altíssim abans de la fi dels temps.
Aquests són els infants estimats de Déu, en els quals ell ha posat tota la seva confiança, i els grans testimonis del seu judici.
(MR, XXXIV, 15 et 15’)
La salvació de Déu és la ciència més experimental que hi pugui haver, ja que és la ciència del Déu que ha creat el món i els universos que l’envolten, i aquest no delira pas d’una manera abstracta en el buit !
Tornem a dir la revelació enorme, perquè és increïble: Déu envia la seva essència santíssima que s’encarna en la puríssima substància del món per a la salvació de tota la creació caiguda.
Comprengui qui pugui.
Experimenti qui vulgui.
Considerem NADAL.
Penetrem NADAL.
Imitem NADAL.
Adorem NADAL.
Cantem NADALL.
(MR, XXXVII, 53 à 53’’)
Sant Agustí feia al·lusió a aquests mateixos misteris del judici en les seves instruccions catequètiques al germà Deogratias:
«Perquè ell vindrà en la magnificència de la seva puixança, aquell que en primer lloc va condescendir a venir en la baixesa de la naturalesa humana, i separarà tots els sants d’aquells que no ho són, no només d’aquells que hauran refusat creure en ell, sinó també d’aquells que hauran cregut, però en va i sense fruit» (De Catechizandis Rudibus, 44).
Perquè «la fe sense les obres és una fe morta» (Jaume II, 17). A propòsit d’aquests mateixos misteris, un fragment del Missatge Retrobat ens ensenya:
Com el simi que roman presoner de la carabassa, amb la mà obstinadament tancada sobre l’esquer, per a nosaltres, n’hi ha prou amb afluixar el grapat de fang que estrenyem estúpidament en aquest món per tornar a la nostra llibertat primera. Tanmateix, tots es burlen dels simis i ningú no entreveu la seva pròpia cobejança.
El meu Senyor em preguntà una vegada: «Què em portaràs el dia del judici?»; i jo vaig respondre: «Tu en el teu secret en mi». Llavors, digué: «Està bé. Vés, doncs, germina, madura i fructifica per a la meva collita»; i jo plorava amargament d’estar recobert encara pel fang de la terra estrangera.
(MR, XX, 9 et 9’)
Arribarà un dia en què allò que estava amagat serà descobert; on els misteris sepultats sota les pedres de les nostres antigues catedrals es manifestaran; on la verge negra que dorm silenciosa a les criptes humides tornarà a florir com la neu florida.
*
Jesús digué a la multitud parlant de Joan Baptista:
«És aquell de qui està escrit: Heus aquí que envio el meu missatger davant vostre per precedir-vos i preparar-vos el camí. En veritat, us ho dic, entre els fills de les dones no n’ha aparegut cap més gran que Joan Baptista, però, el més petit en el regne dels cels és més gran que ell» (Mateu XI, 10 i 11).
I sant Pau digué parlant dels profetes:
«Han vagat d’un costat a l’altre, coberts amb pells d’ovelles i de cabres, mancats de tot, perseguits, maltractats; ells, de qui el món no era digne» (Hebreus XI, 37 i 38).
Tot i haver vagat per aquest món, coberts amb la pell de bèstia dels fills d’Adam, no per això van deixar de caminar com els ases portadors del Sant Sagrament, carregats amb el tresor del rei dels cels. Aquells que rebutgen l’ase a causa de les seves llargues orelles i del seu pèl aspre demostren així que es deixen encegar un cop més per les aparences del món.
«Feliços aquells que es recorden que el Senyor nasqué en un humil estable, benaurats aquells que retroben la seva petjada en aquest món, i molt feliços aquells que el tornen a escalfar com ases savis».
(MR XXXX, 16’)
Els misteris del profetisme no són altres, com el mateix terme indica, que els de la paraula, aquesta paraula que va ser comunicada a Moisès en la bardissa ardent. Però la paraula de Déu no torna a ell sense haver germinat i vegetat (Vegeu Isaïes LV, 10 i 11: «Com la pluja i la neu baixen del cel i no hi tornen sense haver regat i fecundat la terra, sense haver-la fet germinar, sense haver donat llavor al sembrador i pa al qui menja; així és la meva paraula que surt de la meva boca: no torna a mi sense efecte, sinó que executa el que he volgut i compleix el propòsit pel qual l’he enviada»):
La paraula de Déu procedeix del seu NOM i torna al seu NOM. Surt fluida i torna sòlida.
El Senyor dels mons pren cos al seu torn!
O miracle, o misteri, o perfecció, o tot que madura !
(MR, XXXI, 44 et 44’)
És aquest Nom inefable, i inaudit pels mortals, el que dona a totes les coses l’existència i la vida. És ell qui mata però també qui renova tot quan canta la primavera nova de la Resurrecció. És també aquest Nom que beneeix o que maleeix segons com se’ns presenta i segons com nosaltres ens presentem a ell. Perquè té un revers i un endret. Com l’esfinx de la faula que devora els vianants poc clarividents, IHVH se’ns presenta pels profetes bíblics revestit de terror, de còlera i de mort. Som els vianants d’aquest món i tots, algun dia, haurem de respondre la pregunta fatídica. Què farem aleshores? Està escrit que els homes moren per no haver observat les obres de IHVH (és a dir, el seu Art); i tot i això aquest mateix Déu, carregat de còlera, terrible i destructor, no és també anomenat el Déu dels vius? També els profetes ens han parlat del que podríem anomenar les dues cares de Déu: ens han predit la història del món i el seu desenvolupament fins a la dissolució final; però, paral·lelament a això, de l’evolució de la Santa Pedra fins a la seva coagulació final; d’aquesta Pedra que van rebutjar aquells que construïen i que esdevindrà per a ells una pedra d’entrebanc, perquè han construït en la vanitat, «i aquests seran com un somni», diu el salmista, «que IHVH dissipa en despertar-se» (Salm LXXIII, 20); d’aquesta Pedra, finalment, contra la qual les portes del xeol no prevaldran.
«Déu forma i dissol imatges, però en salva algunes per mitjà del Fill, que és semblant al Pare».
(MR XX, 47)
El parany d’aquest món consisteix a córrer incessantment darrere les seves aparences enganyoses en lloc de cercar aquell qui les anima totes, deia Louis Cattiaux. Però qui podrà mai assolir el Cor molt pur i molt sant que viu al centre de totes les coses, si no ve ell mateix en un do d’amor? El Sagrat Cor no està envoltat d’un cercle d’espines protectores, com el front del Senyor? I quants, per massa pressa i violència, s’han ferit i esquinçat cruelment? I quants han mort en el camí a causa de les seves ferides? No cal primer que ell cremi les espines, amb el foc del seu amor, perquè puguem arribar-hi en la dolcesa de les cendres nodridores, allà on ja res no és combustible? Déu digué a Moisès, des de la bardissa ardent:
«No t’apropis aquí, treu-te les sandàlies dels peus perquè el lloc on et trobes és una terra santa. I Moisès es va tapar la cara perquè temia mirar Déu» (Èxode III, 5 i 6).
Totes aquestes coses, una vegada més, estan escrites per a la nostra instrucció i res no es diu inútilment. La puresa que permet trepitjar la terra santa i la claredat de la mirada, això també és un do d’amor.
Un mestre de l’hermetisme medieval va escriure que no podem conèixer IHVH si no l’hem, en nosaltres, dissolt, purificat, deslliurat del vel mosaïc i de l’aspecte de còlera, i si, per una ulterior il·luminació divina, no hem extret de Déu el seu cor i la seva ànima que és Crist. Això es fa gràcies a l’Esperit Sant que purifica els nostres cors com ho faria una aigua pura; molt més, els il·lumina com un foc diví. I aleshores, el Déu irritat se’t manifestarà pacificat.
«Aquell dia es dirà: Una vinya amb vi generós, canteu-la! Sóc jo, IHVH, qui la guarda; la rego en tot moment; perquè ningú hi penetri, nit i dia la vigilo; ja no tinc còlera. Qui em donarà bardisses i espines per combatre? Aniré contra elles, les cremaré totes. O bé que es faci la pau amb mi, que amb mi es faci la pau (Isaïes XXVII, 2 a 5; cf. també Lluc XII, 58 i Mateu V, 25). Els antics pitagòrics feien al·lusió a aquesta mateixa revelació quan parlaven d’una dissonància, d’una nota falsa, d’una manca d’harmonia en aquest món sublunar. Pensem en la paraula de Sòcrates: «És en treballar en música que t’has d’esforçar». Per al pitagorisme, el filòsof és un músic perfecte, després d’haver estat durant molt de temps un bon filòleg.
«I Jesús va dir: Jo sóc la vinya i el meu pare és el vinyater […], jo sóc el cep i vosaltres els sarments […], romangueu en mi com jo en vosaltres […]» (Joan XV, 1 a 7).
A IÉEOÔUA
Com aquestes estrelles sobtadament inflamades
en la nit del cosmos, el cor diví esclata
desmesuradament quan un savi penetra fins a ell
(«Obra poètica», L. Cattiaux).
Podríem amb raó retreure’ns una falta evident de pudor si aquí reuníssim tots els versos del Missatge Retrobat que traeixen l’experiència que l’autor ha tingut d’aquests misteris terriblement sants. El lector curiós els reconeixerà fàcilment en llegir-los.
La veritat de Déu corre a l’encontre d’aquell que la busca amb un cor humil i purificat.
Però fuig dels qui creuen poder violentar-la, s’amaga dels qui la desdenyen i abandona els qui la perjudiquen.
(MR, XXXI, 12 et 12’)
Aquell que llegirà fins al final el Llibre dels contraris i que sabrà unirlos en el NOM únic, doble, quàdruple i òctuple, semblarà Savi als Savis, sant als sants i foll als folls.
Per això, molts han discorregut magníficament sobre Déu, sobre els seus atributs i sobre la seva creació, però quants han entrevist la vora del seu vestit i quants han besat la petjada dels seus passos? Però quants, aleshores, han contemplat l’esplendor del seu cos, i quants, O estupor!, han assaborit les delícies del seu cor ?
(MR, XIII, 38’)
*
Ens hem esforçat a posar en relleu aquest aspecte del Missatge cattesià que ens parla precisament d’aquesta coagulació de la Santa Pedra. Però no podem deixar de banda una altra cara del seu llibre. Aquesta el fa més proper a nosaltres, més accessible, potser: ens parla de la dissolució imminent del món present, d’aquest segle que retorna a la pols.
Cattiaux havia inscrit com a epígraf al començament del seu Llibre XXXIX aquesta advertència donada als petits pastors de la Salette per la dama de la Llum:
«Al primer cop de la seva espasa fulminant, les muntanyes i tota la terra entera tremolaran d’espant, perquè els desordres i els crims dels homes traspassen la volta dels cels».
El que tenim que dir sobre aquest tema potser no serà apreciat per tothom; l’escepticisme en aquestes matèries potser també és un judici de Déu. El Missatge Retrobat conté nombroses i precises profecies sobre el que podríem anomenar els darrers temps del món actual. Estan repartides al llarg de l’obra. Tanmateix, a la primavera de l’any passat, aquesta amenaça li va semblar molt propera i és aleshores quan va escriure el Llibre XXXIX, el to urgent i angoixat del qual no passarà desapercebut a ningú:
Els savis oficials, hereus i descendents dels bufadors furiosos que foren els primers a forçar el foc, la natura, els éssers i les coses, són ara més honorats i recompensats que ningú, ja que són els sacerdots de la ciència del maleït que manté el món a les seves urpes…
que l’encadena sota el pretext d’alliberar-lo, que l’enverina sota la disfressa de la beneficència, que l’embruteix sota la promesa de distreure’l, que el submergeix en les tenebres prometent-li la llum, que el priva del Déu de vida fent-se passar per ell i imposant la mort a tothom.
No és pas per atzar que els dimonis de l’infern són representats accionant sense parar manxes de forja que forcen el foc on cremen els damnats.
Ja hi som!, però la nostra situación és tan idèntica a la imatge antiga, que ja no podem conèixer l’estat en el qual ens ha precipitat la ciència del maligne.
Hi ha res més estúpid que lamàquina? I no estem sota el regne de la màquina cega i sorda? I no adorem la màquina que ens mastega bestialment?
Hi a res més estúpid que l’Estat anònim? I no estem sota el regne de la Bèstia cega i sorda? I no adorem la Bèstia que ens tritura cegament?
Els mags oficials del Faraó són més forts que mai en el món. Només han canviat d’aparences i d’astúcies, de noms i de mètodes, però els seus prodigis sempre deixen el món estupefacte i el mantenen en l’esclavatge de la mort.
La ciència profana ha conquistat fins i tot el cor dels religiosos que s’hi alien sense adonar-se que els devora sense perdó.
Ja que han menyspreat la ciència de Déu que s’ha retirat d’ells, i ara són ridiculitzats per la ciència del dimoni que adoren públicament.
El temps de les màquines a penes comença i tothom està seduït, sense adonar-se que les màquines són obres mortes que no produeixen més que la mort.
I tothom creu servir-se de les màquines, sense adonar-se que ells mateixos serveixen les màquines com esclaus embrutits per la mort.
Ara, tothom pledeja la causa del rebel i n’elogia la ciència maleïda. Sacerdots i incrèduls, monjos i laics, savis i ignorants, artistes i obrers, rics i pobres, sans i malalts, benpensants i impius, caps i manobres, tots aplaudeixen el foc que els devorarà.
Els impius diuen: «Hem reemplaçat Déu per la nostra ciència»; i els creients hi afegeixen: «Déu ha donat la ciència a l’home per alliberar-se», però ni els uns ni els altres no veuen l’abisme obert sota els seus peus ni el fum que puja i que els sepultarà per sempre.
Oh dolor! La nostra veu és ofegada per la multitud dels xacrosos que s’enfonsen alegrement en la mort pestilent de l’infern, i romanem sol, sense mitjans i sense socors, a fi de fer sentir l’advertència última del Senyor de justícia que ens envia al món, com el gra sota la mola.
Oh punició cruel! El Llibre de la deslliurança roman desconegut, quan fins i tot la immundícia és reialment finançada pels rics del món, quan la fe morta vessa dels dons dels benpensants, quan les obres de mort són encoratjades pels benintencionats que serveixen el dimoni sense voler saber-ho.
Oh!, qui dirà amb nosaltres la urgència del penediment? I qui vindrà a ajudar-nos a reunir la llavor del món nou?
Oh!, qui llançarà amb nosaltres el crit d’alarma abans que l’absurd engoleixi el món? I qui pregarà el Senyor de perdó a fi que el Llibre aparegui abans del cop centellejant del seu llamp que retruny?
(MR, XXXIX, 28 à 35’ )
Hi ha una diferència essencial entre vidència i profecia. El profeta és sempre vident, però el vident no és profeta. Tot i que les definicions d’aquesta naturalesa són sempre delicades i necessàriament incompletes, podem dir que la vidència és generalment una aptitud natural per veure en el món subtil, que els ocultistes moderns anomenen món astral, els esdeveniments futurs en gestació. És un paper purament passiu i, per força, bastant limitat, encara que pugui haver-hi un gran nombre de matisos i graus de realització. És en l’exercici de la vidència que intervé el discerniment dels esperits, que no tots els vidents exerceixen amb igual encert. El vident pot predir, però és incapaç de profetitzar. La profecia, al contrari, és un do de l’Esperit Sant: el subjecte té un paper alhora passiu i actiu, ja que, si comunia amb la consciència còsmica, fixa el futur pel simple fet de profetitzar la paraula, i el futur així fixat per la paraula profètica esdevé el fatum dels antics (Déu diu: «Compleixo la paraula dels meus servidors», Isaïes XLIV, 26).
Avui dia, esperits il·luminats com René Guénon i Raymond Abellio (R. Abellio, Vers un Nouveau Prophétisme, N.R.F., s.l., 1953) ens han anunciat, a la llum de les ciències tradicionals, la fi imminent del cicle present de la història. Per a Raymond Abellio, per exemple, aquesta dissolució del món actual vindrà probablement per una catàstrofe de naturalesa geològica, un nou diluvi, similar als que van destruir la Lemúria i l’Atlàntida. El Missatge Retrobat ens aporta un advertiment semblant:
D’ençà que se’ns amenaça amb la pròxima fi del món i que res no passa, diuen els impius, ja no creiem en aquesta broma pesada. Ara, deixeu-nos en pau i deixeu-nos organitzar nosaltres mateixos en aquest món que ens pertany.
Ai!, no saben que les pregàries, les llàgrimes i el sacrifici dels sants i de la seva patrona han estat l’única cosa que ha retingut fins ara el braç de la còlera de Déu, però el pes augmenta a proporció de la nostra negació de Déu, i ara és enorme i esdevé insostenible per als més forts i tot.
Fins i tot els cruiximents de la còlera de Déu, que oscil·la abans d’abatre’s sobre el món, no seran compresos pels homes revoltats contra Déu.
Fins i tot el fragor de la còlera de Déu, que bull abans de submergir el món, no serà comprès pels homes ocupats d’ells mateixos.
(MR, XXXIX, 42 à 43’)
Amics meus, ¿no veieu el nombre i l’enormitat de les vostres malalties en el món, i no veieu l’esgotadora feinada dels vostres treballs sempre per recomençar?
¿No esteu fatigats de construir en el fang sense fonament segur, i no esteu cansats de podrir-vos en l’agonia de la mort des de fa tant de temps?
(MR, XXXIX, 45 et 45’)
Raymond Abellio planteja en el seu llibre la creació d’un Ordre, semblant en certs aspectes als grans ordes religiosos de l’Església catòlica, però que respon més de prop a les noves exigències. Perquè el problema ja no consisteix actualment, ens diu ell, a salvar aquest món, sinó simplement a salvar i reunir el petit nombre d’homes qualificats per formar el nou món després del diluvi. Tot i que no coneixem en absolut Raymond Abellio, excepte pels seus escrits, hem volgut posar en relleu aquest testimoni nou de la gran inquietud que baixa progressivament sobre aquells que encara tenen els ulls oberts.
Alguns ens han fet aquesta pregunta: «L’autor del Missatge Retrobat tenia la intenció de fundar una nova religió?» Respondrem que cap pensament li ha estat més alié que aquest, a causa del caràcter purament profà que el caracteritza. De fet, no hi ha hagut mai més que una sola religió des del començament del món. L’autor va escriure aquest llibre per servir els creients en la unitat, i no per afegir més confusió a les llengües.
És impossible, d’altra banda, parlar del Missatge Retrobat, com d’una revelació nova, en el sentit que no es pot afegir ni treure res al que ja està donat en la revelació tradicional, que és completa. Això és, de fet, una tradició constant en l’Església, i ningú no pot allunyar-se’n sense caure alhora en les aberracions i els errors del fals profetisme. En aquest àmbit, no hi ha progrés ni evolució. Hem intentat mostrar precisament, tant com ha estat possible en el marc restringit d’aquest estudi, la conformitat de la inspiració del Missatge Retrobat amb la de les Escriptures, i és precisament aquesta conformitat que la fa legítima i autèntica:
Les paraules dels savis són com agullons, i els seus reculls com claus clavats; són donats per un sol Pastor (Eclesiastès 12, 11).
No es pot parlar legítimament d’una revelació nova sinó en el sentit d’un nou vel que cobreix el mateix misteri antic que roman sempre eternament idèntic a ell mateix.
Oh pura essència inclosa en la pura substància que gemegues amb l’home caigut!, permet que el Llibre que parla de nou del teu amor aparegui en el món, a fi que els teus infants endolats percebin una altra vegada la teva crida abans del terrorífic judici que ve.
Oh Amada que contens l’Amat!, permet que el Llibre de la teva esplendor torni a imantar la multitud dels teus infants caiguts en el fang i que erren miserablement tranquil·litzant-se amb la teva antiga promesa, sense fer res per penetrar-la ni per posar-la en pràctica veritablement.
Oh Pare – Mare – Fill santíssims!, vulgues il·luminar els teus agonitzants abans que sigui massa tard.
(MR, XXXIX, 8, 8’ et 8’’)
No hem esgotat el nostre tema. A més, seria una tasca impossible. Hem intentat simplement donar testimoni del que hem llegit i sentit. Aquells a qui l’autor ha dedicat el seu llibre, esperem que ens perdonin la nostra indigència. El Missatge Retrobat porta, de fet, dues dedicatòries. Una és general, tot i que només s’adreça a un petit nombre:
Aquest llibre no és per a tothom, sinó només per a aquells a qui està donat CREURE L’INCREÏBLE.
La segona dedicatòria és més particular; però afecta un gran nombre d’homes al nostre globus: aquest Missatge està especialment dedicat als pobles negres, dels quals anuncia l’adveniment al món. Després d’haver estat durant molt de temps esclaus o considerats com a infants sota tutela, els negres esdevindran lliures, poderosos i dominaran els seus antics amos. És per a ells, especialment, que aquest llibre ha estat escrit, sota la inspiració de l’Esperit.
*
Quan l’encantador Merlí va baixar a la Bretanya blava per establir-hi, segons l’ordre rebut de Déu, la recerca del Grial, els seus aliats el van reconèixer i el van acollir amb alegria, tot i que era d’origen obscur. Sovint es divertia canviant de forma per burlar els estrangers i despistar els seus enemics, però els seus amics en reien i s’alegraven amb ell, ja que el sabien reconèixer sota totes les seves aparences: de vegades era un cérvol amb brancam, d’altres, un home salvatge i barbut, o bé un jove fresc i vigorós. L’encantador era amo de les formes i aparences que, totes elles, li pertanyien. Però, si el relat ens explica tot el que va fer Merlí pel Grial, com va revelar-ne l’existència i la recerca als cavallers del rei Artús, també ens parla, per acabar, dels seus amors bojos amb Viviana, la seva immortal amiga. On la va buscar apassionadament, i durant quant de temps? Entre les ruïnes de Komper, a les coves oblidades, a les ribes de Painport? La va trobar quan ja no la buscava. Era al bosc de Brocelianda, a la vora d’una font clara on el còdols brillaven com plata fina. El seu nom significava «Res no en faré» (1 Corintis 1, 27).
Des de la primera mirada, Merlí va reconèixer Viviana i Viviana, Merlí, i en veure-la, en va quedar enamorat. No era ell l’únic, per cert, que podia veure-la? Tants altres només l’havien mirat i passat de llarg. Li va prometre una trobada la vigília de Sant Joan. Tanmateix, el relat gairebé no parla dels seus jocs amorosos. Es van retrobar a prop de la font, al bell verger anomenat Refugi de Joia, que Merlí havia creat màgicament per a la seva estimada. A cada trobada, Merlí sentia créixer el seu amor per Viviana, per l’acollida afectuosa que li feia. Era com una atracció cada vegada més forta. Un dia, amb el seu art màgic, Merlí va construir per a Viviana un palau misteriós enmig d’un llac, el llac de Diana. Mai ningú no el veurà «qui no sigui de casa seva», ja que és invisible per qualsevol altra persona, i als ulls de tothom allà només hi ha aigua. I si per mala sort algun lladre que robés aquest secret intentés entrar-hi per enveja o traïdoria, s’hi ofegaria pensant que hi entrava. «Per Déu, bell amic», va dir Viviana , «mai no s’ha sentit parlar d’una residència més secreta i més bonica! » Però Viviana era gelosa. Volia posseir tota la ciència màgica de Merlí, i Merlí no es va poder estar d’ensenyar-li-la a poc a poc. Com que ella era «sacerdotessa en els set arts», ho anotava tot per escrit i només pensava en transmetre-ho. No és, en efecte, l’«Alfabet dels profetes» (MR, Lletanies de la mare i el fill, 122)? Senyor, li va preguntar un dia, hi ha una cosa més que voldria saber: com podria encerclar un home sense torre, sense murs i sense ferros de manera que no pogués escapar mai sense el meu consentiment? Merlí va abaixar el cap sospirant. – Què us passa? – va preguntar ella. – Ah! Ja sé el que penseu i que voleu tancar-me per sempre, i heus aquí que us estimo tant que hauré de fer la vostra voluntat! Un amor tan gran no exigia que Merlí fes les voluntats de Viviana i Viviana les de Merlí? Senyora meva , va dir Merlí, a la meva propera vinguda us ensenyaré el que voleu. I amb tristesa, Merlí va tornar amb els seus amics a la cort del rei Artús, perquè sabia que era la darrera vegada i que aviat no els veuria més. Així, quan va arribar la cita amb Viviana, Merlí va dir al rei i a la reina que havia de deixar-los per sempre. No van entendre el que els deia. Tanmateix, quan va veure que havien passat set setmanes i que Merlí no tornava, el rei va recordar les paraules que el seu amic li havia dit i va quedar molt pensatiu i melancòlic. Temps després, mentre el senyor Gauvain, el nebot del rei, recorria el bosc de Brocelianda a la recerca de Merlí, va sentir que una veu llunyana el cridava i va veure davant seu «una mena de boirina que, per aèria i translúcida que fos», impedia que el seu cavall passés. Ai, Gauvain! va dir Merlí, no em veureu mai més, i després de vos, només parlaré amb la meva estimada. El món no té cap torre tan forta com la presó d’aire on ella m’ha encerclat […]. Què, bell i dolç amic, va dir Gauvain, vós, el més savi dels homes!
-No pas! Sinó el més boig, va replicar Merlí, perquè sabia bé el que em passaria. Un dia que vagava amb la meva estimada pel bosc, em vaig adormir al peu d’un esbarzer, el cap a la seva falda; aleshores, ella es va aixecar elegantment i va fer un cercle amb el seu vel al voltant de l’esbarzer; i quan em vaig despertar, em trobava en un llit magnífic, a la cambra més bella i més tancada que mai havia vist. -Ah, Senyora, li vaig dir, m’heu enganyat! Ara, què serà de mi si no us quedeu aquí amb mi? – Bell i dolç amic, hi seré sovint i em tindràs en els teus braços, perquè estaré a la teva disposició. I gairebé no passa dia ni nit sense que tingui la seva companyia. I sóc més boig que mai perquè l’estimo més que la meva llibertat.
Un dia parlàvem d’aquesta llegenda, si és que és una llegenda, amb l’autor de El Missatge Retrobat. És curiós, ens va respondre, això que dieu de Viviana, perquè espero que un dia podré desaparèixer, dissolt per la fada Viviana, i ressuscitar gloriosament en ella.
Rellegim sense cansar-nos les paraules santes i Sàvies, ja que cada temps serà per als nostres cors com una rosada sempre més abundant i sempre més nodridora.
Tot l’Univers i nosaltres mateixos som tenebres i mort sense el teu amor, Senyor.
Mentre que tu, sense el nostre amor, romans vivent i resplendent per sempre davant la nostra agonia miserable.
Oh Senyor meu i Déu meu!, pel teu amor per nosaltres que és infal·lible, permet que mai no defalleixi el nostre amor per tu. Oh Rei meu!, fes que les nostres façs no es desviïn més de la teva faç fins que entris en nosaltres i fins que nosaltres penetrem en tu per sempre.
AMÉN.
(MR, XXXVI, 108’’)
In R. Arola, Croire l’incroyable.
