«Un pintor màgic: Louis Cattiaux» per Jean Rousselot, gener 1964 in «Jardin des Arts», num. 110, París, gener de 1964, p. 77 (trad. Jeanne d’Hooghvorst)
Els anys 1930, que van ser els de l’expansió de la primera onada surrealista, van veure néixer un gran nombre de vocacions pictòriques que el surrealisme havia poc o molt inspirat. Es tractava generalment de pintors molt impregnats de poesia que rebutjaven les estilitzacions i les deformacions del cubisme i del « picassisme » i que, tot i que els agradava l’anècdota insòlita, volien tractar-la amb calma, utilitzant tots els recursos –clàssics– del dibuix i de la matèria.
Alguns d’aquests pintors –com Lucien Coutaud, Pierre Ino, Jean Marembert– han fet carrera amb sort diversa; d’altres –com Paresce, Olson, Lafon– han tingut menys sort. Seria molt injust ignorar aquests grans imaginaires o petits mestres que han perfeccionat la pintura surrealista donant-li un sentit plàstic, que l’han enllaçat amb una tradició fantàstica tan constant com profunda (de Bosch a Odilon Redon passant per Piranèse, Füssli, Bresdin, Doré) i que, finalment, l’han popularitzat.
Louis Cattiaux (1904 – 1953) pertany a aquesta generació de pintors que l’èxit de l’art no figuratiu, brut, gestual, puntillista, etc., ha ofegat completament. Una exposició global de les seves obres, organitzada a Valenciennes, la seva ciutat natal, per l’avisat Claude Souviron, conservador del museu municipal, acaba de celebrar el desè aniversari de la seva mort sobtada i prematura. És l’inici d’una reparació que una retrospectiva més àmplia, al museu d’art modern de la ciutat de París, faria evidentment més esplendorosa.
Cattiaux, que va formar part del grup «Sagesse» dirigit per Fernand Marc, i que després va fundar el «Transhylisme» amb els seus amics pintors ja esmentats i amb el suport de Jules Supervielle, va haver d’engrescar-se ràpidament en recerques personals sota el doble signe de l’ocultisme i de la poesia.
Bernard Dorival va dir, en la seva presentació de l’exposició de Valenciennes, gràcies a la qual Cattiaux va unir-se als seus il·lustres conciutadans Watteau i Carpeaux, que Walt Disney, el Douanier Rousseau, l’art popular, el surrealisme, La Fontaine i els Gnostics, es troben en aquesta art singular.
És cert, però cal insistir, sobretot, en el caràcter màgic i esplèndid, extremadament plàstic de les teles vitrificades, esmaltades, on intervé un «mèdium pictòric» misteriós, que Cattiaux va treure d’un folklore interior on «La Belle-au-bois-dormant» comparteix espai amb «la Belle Ferronnière», on la Verge s’inclina sobre els alambins de l’alquimista, on el Crist obre les seves entranyes sobre la pedra filosofal.
Aquesta ressenya sobre Louis Cattiaux seria incompleta si no digués que va ser amic de René Guénon i de Lanza del Vasto, que és l’autor d’una mena d’evangeli, El Missatge Retrobat, d’una estranya tonalitat espiritual, i finalment de dos reculls de poemes, un dels quals, Els Poemes del Gandul, porta com a epígraf aquesta reflexió apòcrifa d’Hipòcrates: «Massa gent escriu amb les ungles brutes».
