Poemes de la ressonància – Cattiaux (trad. Jeanne d’Hooghvorst)
Les ulleres dels morts
no serveixen a ningú.
BUFFON
AL SECRET
Quan vaig comprendre que estava sol
i lliure des de sempre,
el meu cor ja no dubtà de res,
i em vaig posar a riure inextingiblement.
ALS SAVIS (D’AQUEST MON)
Després d’haver llargament torturat la natura
i bufat sobre el foc que jutjarà l’impur,
trobaren la manera d’anorrear la terra;
però cap d’ells no sabia alleujar la seva misèria.
MEA CULPA
Perdó per tota la terra espoliada,
i perdó per la terra oblidada.
Perdó per les arbredes truncades,
i perdó per les bèsties acorralades.
Perdó pels homes ensarronats,
i perdó pels sants menyspreats.
Perdó pels déus desatesos,
i perdó pel foc abaixat.
Perdó per l’esperit endarrerit,
i perdó per l’amor ignorat.
L’OBLIT DE SI
En acabar el retrat de l’amic,
el pintor s’alçà i contemplà llargament
el misteri vivent de la seva pròpia màgia,
animada pel nombre, l’espai i el temps.
Però enfront dels colors on bategava la vida,
l’artista fascinat pels ulls relluents,
reculà fins al mur on s’esvaïa la nit,
i travessà la pedra, sense saber com.
AL VIATGER
Aquella dolça melodia em trasbalsà el cor
a la cambra deserta
on exercia la meva solitud novella.
AL KARMA
A la porta de casa seva, «germà ximple»
ensuma els sentors de la pluja
i somriu als passants
que s’espanten de tant d’amor gratuït.
ALS EVADITS
Als núvols no estigueu
quan els carrers travesseu,
Si està tan mal
A l’hospital.
ALS SAVIS
Vaig tocar per al meu déu assegut davant el mar,
i l’aigua s’alçà en columna clara,
on brillava l’ull enorme
de la bòrnia immensitat.
ALS PREVERES
Allunyeu el vostre tedi de l’alegria dels nostres cels,
vosaltres que feu d’escut a la bondat dels déus
i veneu novament la joia de dolçor,
que antigament ens anomenà germans i germanes.
A LES MASSES
O multitud de les masses sense cervell!
amants apassionades i prostitutes molt cruels,
Déu us calcinarà fins a la pau de les cendres,
i sereu bressol, per al dolç i tendre infant.
AL FILL DE L’HOME
Escollí no respondre mai a les injúries ni als cops,
ja que dins seu sabia
que si colpejava només que fos una vegada,
el món periria sense esperança de retorn.
A TATHĀGATA
Finalment vaig esgotar el corrent de les joies i dels dolors,
però fou per endinsar-me en la saviesa buida,
d’on brolla la follia dels àngels creadors.
A UN POETA
Aquell es passejava amb una gran flama al cor,
i s’estranyava de semblar més fosc
enmig de tantes ombres vanes.
A UN AMIC DE DÉU
El lòbul de l’orella li arribava a l’espatlla,
revelant en secret el prevere mil·lenari
que vagarejava pel món
albergant el seu Déu.
A L’AMANT I A L’AMAT
Havent-se unit a l’Ésser, ja no s’absentà més,
malgrat el cant dels àngels planetaris
que continuava atraient els enviats celestials.
A LA PROVA
Memòria inexorable del gran déu solitari,
que recreeu les formes dels mons sublunars,
per què ressuscitar en l’obra bondadosa,
el dolor dels humans extraviats en les vostres terres?
ALS ENVEJOSOS
En haver trobat allò tan bell,
no en bufaren mai un mot,
creient així matar el do
que fa els febles sense perdó.
A L’ALLIBERAT
Després d’haver superat les temptacions del món,
es prestà a la follia dels homes,
per tal que cap joia ni cap dolor
no li romangués alié.
A LA MEVA DONA
No conec res més difícil d’atrapar
que els tels que neden en el cafè amb llet,
i les arnes que volen a les cambres a l’estiu.
A LA PRALAYA
Quan hagué recollit els seus tres cossos en un punt,
l’asceta lletrejà cada cosa a l’inrevés,
i tota la creació es submergí en la unitat de l’Ésser.
A LA UNIÓ
Contemplava aquest buit
que només a Ell esperava,
quan vam ser units
en la solitud primera.
A LA NATURA INICIAL
Quan aquesta dent trencada
em quedà a la mà,
sentí el vertigen del somni
i comprenguí, per fi, la vacuïtat de tot.
ALS DISPUTADORS
Aquest afirmava l’univers tot sencer,
mentre que aquell el negava en detall.
I la pluja sobrevinguda els refrescà el cervell,
sense que comprenguessin, però, la dolça virtut de l’aigua.
A LA IL·LUMINACIÓ
El meu amic em somriu en creuar el carrer,
i el terror m’empuny
en recordar-me que això deu mil vegades fou,
i deu mil vegades la cosa es farà.
A LA PRESÈNCIA REAL
Com més el perseguia, més solitari em trobava,
i com més jo fugia, més sol em sentia.
Però quan, amb l’esperit romput, em vaig asseure a terra,
la plenitud del buit m’afirmà la seva presència.
ALS MONJOS
Cridaven auxili,
sense saber que reposaven
en Déu des de sempre.
A LA RIQUESA
En remoure la cendra dels meus desigs,
he descobert la pedra miraculosa
que mai no falla.
A LA NAIXENÇA
Un matí vaig despertar-me vell, pobre i solitari,
quan en venir-me la idea que Déu sol
patia tot allò en mi,
vaig saltar com un poderós senyor,
tot regalimant d’or fresc.
A L’INABASTABLE PRESÈNCIA
Oblidant qui sóc,
on vaig, i d’on vinc,
la meva llar és gratuïta
en els remolins del vent negre.
A LA PURESA
Havent examinat la innocència primera,
vaig poder aventurar-me en el fang dels tres mons
sense temor de morir.
A L’INNOMINABLE
Em féu veure el més petit,
em féu palpar el més gran,
i vaig conèixer la identitat de la seva natura profunda,
que mai cap límit no enclourà.
A L’EVIDÈNCIA
Després d’haver cercat durant molt de temps la cosa que em mancava,
vaig estar finalment content del món i de mi mateix,
car cap pregunta ja no podria torbar
aquell que veu clarament en ell mateix.
ALS HOMES
Mentre els contemplava
a través de la meva joia novella,
em semblaren tan apassionants i tan bells,
que vaig córrer a abraçar-los sense tardança;
i les injúries i els cops rebuts a canvi
no podien minvar la meva immensa certesa.
A LA LLIBERTAT
Un cop alliberat de l’amor i dels odis,
finalment vaig experimentar la gratuïtat divina,
on la plenitud es llegeix en l’oceà dels cels
i s’inscriu a la punta d’un cabell.
AL REMEI
Havent-me equivocat de mig a mig,
vaig vomitar la raó,
i tot tornà a ser clar
a la meva mansió.
A LA GRATUÏTAT
Incidentment aquell dia
em vaig incorporar a la totalitat de l’Ésser,
i des d’aleshores erro com el vent,
que abraça tot i no s’atura en res.
A LA POBRESA
En rellegir les poesies secretes,
m’esgarrifen tots els coneixements
que no recordo,
i ploro d’alegria de ser lliure.
A LA CONEIXENÇA
Quan vaig descobrir que era com Déu,
tota la humanitat em semblà tan meravellosa
i tan familiar,
que em vaig fer amic de les prostitutes,
dels lladres i dels poetes.
ALS FARISEUS
Malgrat els arcs de sant Martí gegantins
que nuaven el foc als rius,
creien estúpidament
que aquell qui creà el cel i la terra
mai no fa l’amor.
A LA UNIÓ
Mentre m’acostava sempre més al sol de saviesa,
el meu esperit comença a fondre’s, i la meva ànima es posar a fluir
fins al moment en que, saturat d’horror,
vaig entrar a la foguerada
i em vaig trobar banyant-me misteriosament
en la frescor de l’aigua.
LA VISTA PENETRANT
Com ningú no sabia trobar la paraula que ell reclamava,
el mestre tragué el peix de l’aigua
i el llançà a terra, dient: «Hi entra».
Però un monjo de seguida tornà l’animal a l’aigua,
responent: «En surt».
I, d’entre deu mil cercadors,
de llavors ençà foren dos a conèixer l’única veritat.
ALS MEUS GERMANS
Em confesso a vosaltres sense orgull ni astúcia,
per tal que, veient-me tan feble i tan tarat,
pugueu confiar-me els vostres crims quotidians.
A L’ENCONTRE
Després d’haver tocat aquell sublim concert,
la corda es trencà i caigué a baix
a la carronya anònima del déu de la música.
LA MIRADA CLARA
En trobar-se amb un leprós que mendicava pel camí,
el mestre s’exclamà:
«Quina broma de mal gust suporteu aquí?»
I l’home, obrint els ulls, veié amb tremolor
que estava sa i estalvi.
AL JOIELL
Antiga solitud de les selves primordials
on brilla la maragda emanada dels estels!
Aquell que us trobà posseeix el secret diví
que un mestre cert ens llegà en el pa i el vi!
A MOZART
Com que ningú no l’ajudà en aquest món,
es girà vers el déu secret del seu cor,
qui, alliberant les aigües de la primera dolçor,
del bressol a la tomba, l’embriagà de rialles.
A BEETHOVEN
Perquè ningú no l’estimà aquí baix,
i no sabé ajustar el cor al seu pas,
retrobà la solitud altiva
on el geni s’adelita en la seva follia primera.
A JEAN ROUSSELOT
A còpia de cercar la unitat en mi mateix,
he forçat el límit dels set fenòmens.
I ara sóc buit com la gerra foradada,
de la que els homes vanament creuen poder-se estar.
LA SAL VERITABLE
Tot el saber de la il·luminació
no impedia al mestre tenir molt mal de queixal,
i preguntar-se si,
més enllà de tota coneixença i unió,
no existia un grau de pura possessió
que tornaria vans tots els dolors.
A UN SAVI
Per a sorpresa de tothom,
aquell home vivia la seva vida
sense mai dubtar a les múltiples cruïlles,
car només prenia consell
de la seva ignorancia profunda.
A HENRIETTE
Havent trencat els lligams
que limitaven la meva pell,
en el misteri de l’aigua
vaig penetrar finalment.
ALS MEDIOCRES
Una punta de foc submergida per l’aigua morta
no podria impedir que el fang us arrossegui,
i que l’infern pudent de les vostres tristes ments
no esdevingui, a la llarga, el vostre lot etern.
L’EXILIAT
Escafandrer embriac de tots els dolors,
erro tristament vestit amb la pell de les bèsties,
en aquest món exiliat de les grans pesantors,
on els homes, apagats per la caiguda, s’entesten.
ALS IMPIUS
Denigraven astuciosament l’escorça,
perquè no havien pogut apoderar-se del fruit amagat.
ALS GERMANS MENORS
O gerres segellades!
O ous covats!
Guardeu-vos d’oblidar l’instant ón rompre les vostres barreres,
sota pena de retornar a les femades nodridores,
a l’ombra de la mort i a l’anonimat del cos.
AL CAP DUR
El meu amic és l’home més estúpid que conec.
Ah! si ho cregués només una vegada!
Es veuria assegut a la falda de Déu.
A LA KARIS
Aquell vell savi desconegut
agonitzava sense fi a la cruïlla dels camins,
i cadascú repudiava la indecència de la seva mort,
excepte una dona pobra que, en oferir-li el seu pit nu,
s’assemblava a la verge alletant el sol nou-nat.
