Poemes d’abans – Cattiaux (trad. Jeanne d’Hooghvorst)
Els meus amics han marxat o han mort sense dir perquè.
Jo m’he quedat sol sobre l’empedrat on el fang esquitxa pertot i no m’ateny.
Els meus amics han marxat o han mort sense dir perquè.
Sóc amb ells en aquest prat on l’herba creix pertot i no m’ateny.
–
En aquests climes podrits que hom anomena temperats
els arbres es lamenten de les primaveres avariades,
els ocells esbalaïts trepitgen tots els llots,
les cançons nat-mortes es perden en les geleres,
i els pensaments errants no saben on posar-se.
–
M’afligiré de la meva carcassa canviant i del temps de plugim
quan les flors del pruner em fan senyals de viure?
M’alegraré de la meva pell elàstica i del sol ardent
quan les flors del pomer em fan senyals de morir?
Ben aviat la meva pròpia densitat m’allunyarà d’aquests pols absurds.
Seré el meu propi reflex en la consciència abstrusa.
–
Un vespre de fi del món veié passar
l’horda silenciosa dels infants esguerrats.
Al·lucinat, llur grup insensible galopava dins l’estrany,
cap als destins morts, on l’aurora boreal imitava el matí.
–
Les postures perilloses de l’amor
provoquen els artritismes irremeiables.
DAHOMEY
Hàbils amors de les balenes
en les planes líquides,
rosades de tantes meduses.
Gèrmens esfèrics de les tortugues
enterrats a la sorra alquímica
on l’or es cou lentament.
I vosaltres, cinocèfals impurs,
us burleu davant el cranc blanc
que camina a recules
sense gràcia i sensa raó.
–
DRAMA HORTÍCOLA
A Camille BRYEN
El lleó i el domador salvatge han marxat de bracet a visitar els sembrats primaverals.
Enguantada de verd silenci la fidel colobra els acompanya.
Dos ulls sorgits de terra contemplen des de molt avall la vida i el seu misteri.
El lleó s’entendreix i el domador distret recompta els anys.
Un molinet aspersor balla entre els tuls d’aigua.
El domador es copeja els flancs i badalla.
Migdia perpendicular, tot s’evapora.
El tendre lleó allargassat, amuntega la terra
al voltant de les mans pàl·lides, recent replantades.
–
Llenyataire embalat,
sobre qui doncs colpegeu?
L’enterrament del comte enverinat
ha reunit les formes negres del record.
La pal·lidesa de la jove duquessa no sorprendrà ningú
en aquest dia en què el vermell es prohibeix
a la gran creu del duc, el seu marit.
–
Igualment mortes, l’alegria i la tristesa
jeuen davant la meva ànima que flota sense vestits.
–
Auxili, vosaltres,
el filferro m’enllaça!
Passada l’emboscada de les verdors,
el mort sorprès s’escolta llegir
la desigual sentència dels gestos retrobats.
Sobre les escarpades pendents on les formes es retallen,
la memòria s’encorba a les rugositats de les mans
sense dits que palpen els contorns del jo.
I les sensacions pàl·lides degoten la presència invisible de les ungles que creixen,
i dels cabells que s’arrissen per a ells sols.
Cap suport en la foscor on el soroll sense ressò
engendra el secret i les pors dispars.
–
Aquest home cobert de cel
que mira dins la fosca,
és Ell.
La dama de qui la feble espurna llu,
és Ella.
El monstre que dormisqueja
als meus peus la nou i murmureja.
Una mà coberta de dits
suament es prepara.
Escalfant-li les ungles,
encara se’l podria salvar.
–
LA PÀTRIA EN PERILL
Arma el teu braç, altiu soldat i beu anís com un valent
per esmorteir les teves flatulències en el moment dels assalts.
La teva mare, que et va besar, plora silenciosament
calculant la prima del teu proper cadáver i l’alça del cafè.
Endavant, sigues valent! la teva dona no està abandonada.
El teu nom encara está present per cobrir d’un rasta, la paternitat.
–
Els déus estan amoïnats d’haver perdut
la llança dels únics bombers de plom,
fosa a la calor de les verges impúdiques.
–
Com els arquers ferits que porten cossos per aparèixer,
el múscul abandonat es mou a l’inrevés sobre el camí sembrat de palletes d’or
A migdia, i amb el cor situat a la dreta, entre les restes del temps
on els passos són mortals, s’hi grava sang nova sota l’orbe de les donzelles.
–
«Immensament ebri i burleta,
aquest impulsor de l’inconscient.»
«A còpia de jugar a la corda,
aquesta nena es transforma en factors essencials,
és a dir, mamelles i . »
–
«La dona de pelvis ampla
que menja una margarida
podria ser una ballarina
de l’Òpera Còmica.»
–
«Quina emoció en els seus admirables ulls de foca,
quina gràcia en aquest cap menut
i els bigotis esparpallats. »
–
«La mare de família al tombant de la seva vida
s’ofereix violentament a l’amor davant dels seus fills
que ja no compten. La seva maduresa braoladora
es disfressa amb perfums i cotilles.»
–
«El nen Jesús se’n va a escola,
i la gran cantant ens devorarà el fetge
amb el seu vestit de verí.»
–
«Reflexos udolants de l’home experimentat
que viu enganyat per l’honor de la ciència
i l’exterminació dels mascles. »
