«Poeta – Pintor – Apotecari», això és el que apareixia sota el nom de Louis Cattiaux quan aquest artista extraordinari us allargava amablement la seva targeta de visita…; no hi constava, però, la seva ocupació molt més discreta, la… d’alquimista. Tanmateix, tots aquests epítets només ens revelen banalment la vertadera profunditat d’aquest home fora de sèrie que explorava amb tant de talent diverses disciplines artístiques.
És a l’inici del segle XX que neix a Valenciennes Louis Cattiaux, el 17 d’agost de 1904. Quan la seva obra terrenal sembla acomplida, és quan envoltat d’Henriette, la seva esposa, i del seu amic Charles d’Hooghvorst, abandona sobtadament la seva escorça carnal el 16 de juliol de 1953 a París. Una existència certament breu, però que, com descobrirem tot seguit, ens llegà una obra d’allò més singular.
Louis Cattiaux visqué en aquell període benaurat d’entreguerres durant el qual artistes, poetes i pintors de talent, agrupats sota el nom de Surrealistes, cercaven expressar el seu inconscient a través de les seves obres, apassionant-se alhora per les ciències ocultes: divinació, espiritisme, dibuix automàtic, astrologia i alquímia. Però Louis Cattiaux, davant d’aquest mosaic d’artistes massa heterogèni al seu gust, no es pot resignar a acompanyar-los per aquell camí tant volàtil, tot i que s’interessa de la mateixa manera pels temes aleshores tan de moda.
Llavors, exposa en solitari o de vegades amb alguns amics fidels. Els crítics d’Art, en visitar la seva galeria, queden desconcertats davant els temes inusuals de les seves pintures, com suspeses entre el real i l’irreal, on abunden somnis o escenes teatrals poblats de personatges, flors i animals emmarcats per símbols intrigants i oblidats, ja que Louis Cattiaux no pinta per ser «a la moda» (MR XXXVII, 17) ni per complaure els crítics d’Art, sinó per revelar!
Aquest artista va molt més en profunditat que els seus contemporanis. No es tracta en absolut de romandre a la perifèria, Cattiaux desitja ardentment assolir l’essència de les coses. Cercant respostes als seus interrogants, freqüenta les biblioteques de París; amb la seva bella cal·ligrafia i tintes de colors diversos (es percep aquí l’esperit del pintor), transcriu amb gran aplicació, amb poques frases en petits quaderns, el saber dels Mestres medievals i dels alquimistes desapareguts.
Introdueix així en les seves pintures, mitjançant tocs successius, el resultat de les seves recerques. Si hom es deté prou temps davant de les seves obres i es deixa captivar per la seva màgia, pot percebre que cada detall ha estat profundament meditat. Tot plegat podria semblar a primer cop d’ull inconnex, i tanmateix les seves pintures s’articulen globalment al voltant d’una temàtica coherent, de vegades perceptible, de vegades suggerida: escenes d’Anunciació, Verges Eternes («Pinto Verges Eternes, de les quals ningú no coneix el veritable nom sinó aquell qui les desposa», LC), Crists ressuscitats, Alquímia. L’artista és místic, certament, però hi expressa plenament la seva fe defugint sense ambages el dogmatisme i la beateria.
Però la veritat és que Louis Cattiaux no és només un artista inspirat; alterna pintura i escriptura, dues arts que tot i ser diferents a priori, en definitiva, testimonien un mateix camí interior. Les seves exposicions, de fet, no han tingut l’èxit que ell esperava, sospita que la seva pintura, que tant estima, no aconseguirà transmetre mai per si sola el sentit últim del seu Missatge. Incessantment ha d’il·luminar el significat ocult a cada visitant. Al capdavall s’adona que cada pintura és única, destinada a un únic comprador i, per tant, a molt pocs espectadors finals que no necessàriament assimilaran el seu sentit profund. El Missatge enunciat corre el risc de convertir-se en res més que en un Missatge Perdut; i, a més, les pintures, no tenen una vida limitada?
Per tant, ha de fer viure la seva expressió artística d’una altra manera, ja que la pictòrica resulta massa restrictiva! Vol acostar-se a un públic més ampli, trobar oients l’escoltaran. Primer publica alguns poemes, però… la poesia no li sembla gaire el millor suport, i a més a més, tothom fa poesia, amb més o menys fortuna. Així que pren una decisió: no abandonarà la pintura, però en reduirà la producció per centrar-se en una temàtica privilegiada.
A partir d’ara consagrarà la major part del seu temps, i fins i tot al final de la seva vida, la totalitat del mateix, a compondre, de vegades compulsivament quan la inspiració li ve de Dalt, versets, centenars, milers de versets (uns textos breus que recorden aforismes, formes literàries que ha estudiat en els manuscrits dels antics alquimistes), en petits quaderns, trossos de paper, sobres,… tot allò que li cau entre mans. Hi troba tants avantatges a la pintura, pot jugar amb minuciositat amb les paraules; a l’instant, expressar clarament una intuïció, restituir fidelment el buf diví; però caldrà organitzar tot aquest material de manera metòdica, en llibres o capítols, en columnes. Un treball considerable… Aleshores els poleix els perfecciona paraula per paraula, els ordena i els numera com si apliqués meticulosament petites pinzellades sobre un llenç en blanc sobre el cavallet.
S’intueix que l’artista segueix conscientment un mateix pla; ¿no havia practicat ja d’aquesta manera, copiant manuscrits rars amb les seves tintes acolorides a les biblioteques de París? Es llença a publicar, per compte propi, una sèrie de versets repartits en dotze llibres l’any 1946, sota el títol evocador Le Message Retrouvé (El Missatge Retrobat), una obra que seria post-mortem completada amb molts versets inèdits i traduïda a nombroses llengües. Als ulls dels primers lectors, el seu manuscrit resulta encara més inclassificable que la seva pintura; però almenys amb aquest suport de paper, el Missatge serà més intel.ligible i podrà disseminar-se com llavors al vent. Un llibre pot multiplicar-se, editar-se i reeditar-se; les paraules, els llibres poden propagar-se, ja no pertanyen a l’autor, sinó a tots aquells que cerquen, a tots els creients. El Missatge Retrobat serà així accessible a baix cost a totes les generacions, i no només a uns pocs afortunats coneixedors. És conscient que la seva obra mai no serà reconeguda en vida, per ser massa actual; però tant li fa: les generacions futures sabran acollir-la com es mereix. Pensa que hi haurà en la multitud, persones capaces de creure l’Increïble. El llibre també estarà present a les biblioteques, en aquells llocs que tant estimava quan era més jove. Cadascú podrà fer-se’l seu, extreure’n un coneixement, una esperança, una salvació, «el medicament celestial que salva de la mort»! (MR XXXVII, 38′). Amb el Llibre, finalment, tindrà a les mans la clau per transmetre un Missatge en la línia d’Hermes i de la Tradició Primordial, proclamant així l’ensenyament d’Aquell amb qui, segon sembla, es troba connectat. El Llibre oferirà, així, la possibilitat a l’home exiliat de retrobar la Paraula adàmica.
Però, hi ha finalment una clau que permeti a qualsevol d’obrir les paraules, les obres d’aquest misteriós poeta-pintor?
Louis Cattiaux precisa, a qui vulgui escoltar-lo, que aquest nou Llibre no es llegirà com un llibre ordinari, de principi a fi com tots els altres, sinó que respondrà a les preguntes d’aquell que sàpiga fer-hi lliscar un estilet afilat a l’atzar de les pàgines.
Aquesta obra, que actualment compta amb quaranta llibres, s’ha metamorfosat com en un diamant transparent i preuat de cinc mil facetes, revelant en el seu cor una ametlla incomparable i única, mentre que les vies d’accés hauran estat múltiples. Així, en aquesta metodologia de lectura màgica, s’intuieix el que ens proposa subtilment l’artista: ens revela l’analogia existent entre el desxiframent dels seus versets i el dels seus quadres igualment màgics; perquè, per a ell, tirar al atzar un verset del Llibre és com convidar un hoste a un recorregut meditatiu per la seva galeria d’Art, acompanyant-lo d’un quadre a un altre, fent-li descobrir un element i després un altre; finalment, compartir amb ell, si el visitant s’hi esforça, la realitat subjacent que ha volgut transmetre. Així, l’observador, el lector, ja no és, en aquest punt, un simple espectador, sinó que té la possibilitat de travessar el gruix de la tela, de la pàgina, per fondre’s en l’ànima de l’artista, o més aviat en l’Ànima d’Aquell que vivifica. Més tard, els lectors en gran nombre ja no necessitaran ser assistits com aquell altre, solitari, davant una pintura; es retrobaran, avui o demà, sols davant del Llibre, veritable company de camí. Comprendran allò que puguin captar i obtindran les respostes a les seves preguntes segons el seu avanç en el camí de l’elevació, de la Coneixença. Perquè, com es diu clarament a El Missatge Retrobat, el llenguatge del seu art «parla a la intuïció, a l’amor i a la memòria profunda, i no pas a la intel·ligència, a la voluntat i a la raó superficial dels homes» (MR XIX, 3’).
Alguns aniran d-fins a afirmar que aquest Missatge Retrobat «és l’últim llibre conegut del Corpus Hermeticum » (JM d’Ansembourg, Ensayo sobre el Mensaje Reencontrado. Confluencia de la sabiduría universal y de la sabiduría cristiana, ed. Obelisco, 2025), aquest conjunt de manuscrits que ensenyen les ciències sagrades com l’Alquímia, aquesta Ciència de Déu tal com la qualifica tan justament Louis Cattiaux! L’estudi dels textos alquímics a la fi del segle XIX i a començaments del segle XX era una ocupació preuada als salons, molts es preguntaven sobre el sentit del món, les noves ciències proposaven respostes estretes i fins i tot tancaven peremptòriament la discussió a certs debats esotèrics, a la espiritualitat. En canvi, es constituïen cercles d’iniciats, les conferències eren molt concorregudes, i la publicació d’obres sobre aquests temes era prolífica. Avui dia és més difícil d’esmentar, en converses privades, el terme alquímia, sobre el qual ha caigut el l’oprobi, l’alquimista passant per «un somiador ingenu», quan n’hi hauria prou a seguir-ne les petjades per reconèixer l’harmonia del món i, d’aquí, trobar-se amb el creador.
En llegir El Missatge Retrobat o en explorar els quadres de Cattiaux, tot ens suggereix que l’autor domina el Gran Art que és l’Alquímia. Encara que no inscrigui al seu Llibre gaires termes propis del llenguatje alquímic, la ciència divina hi és constantment present, exsuda de cada verset. Louis Cattiaux treballa com els Mestres antics, s’ocupa de netejar la matèria per fer sorgir la Llum que sap amagada des de l’origen. Si treballa secretament la materia prima per transformar-la en la seva prima materia («Refes el fang i cou-lo», MR XV, 68 i 68’), no projecta, com tants d’altres, transmutar el plom en or vulgar. Aspira simplement a assolir l’Or Filosòfic, és a dir, realitzar la transmutació de la seva ànima tot rectificant simultàniament la seva matèria. Si intenta acostar-se a Déu, és casant el Sol amb la Lluna amb l’ajut dels seus globus i flascons, reunint el que és a dalt amb el que és a baix. L’alquímia no és per a ell una finalitat, sinó un camí de reunificació que cal recórrer i que, si Déu ho vol, permetrà al persistent llaurador albirar al final del camí, gràcies al Donum Dei, la « Pedra Filosofal » tant cobejada i en la qual es preserva el secret de l’origen i del destí de l’home.
Louis Cattiaux és, per sort nostra, un home de mitjans del segle XX, de manera que el seu Missatge Retrobat ens és tant més fàcil d’assimilar que no pas els textos sovint obscurs dels segles passats, textos d’autors que, tot i ser testimonis de la cosa, solen fingir revelar algun secret sense mai desvetllar res realment, ja que seria perillós si caigués en mans malintencionades. Per la seva part, Louis Cattiaux no revela mai, en els seus escrits, receptes operatives, com alguns esperen i que els confortarien en la pràctica exclusiva del laboratori. És també per això que, en un moment donat, va voler desfer el seu Llibre, ja que als seus ulls era massa clar.
Tot i així, ell mateix ho martelleja: «Tots (o gairebé tots) els versets del Missatge Retrobat tenen un significat alquímic», i això és ben evident per a qui ha penetrat en alguns llibres sobre aquest tema, i encara més per a qui ha treballat en el laboratori… Mai s’ha llegit una obra que evoqui tant el Gran Art com aquesta, sense que això transpiri ostensiblement a la primera lectura!
Sempre amb aquesta voluntat de despullament, Louis Cattiaux aconsegueix en els seus escrits exposar amb paraules «ordinàries» un concepte en realitat molt accessible: el de la nostra reunificació amb LVI («LVI: el foc secret que suscita els universos, que els manté i que els consumeix», cf. infra p. 3)! I tanmateix, aquí, voluntàriament, no hi ha res de cerebral; amb aquestes paraules usuals, apunta directament a l’Ànima i no a l’esperit!
Així doncs, ara ens pertoca a nosaltres abordar sense intel·lectualisme cada verset. Com si, suaument anés aixecant, un per un, cada un dels set vels d’Isis per arribar a la Coneixença, haurem d’espellofar, un a un, cadascun dels sentits d’aquests aforismes fins al darrer… «l’Alquímic, el més elevat», com assegura l’autor mateix. Aquests versets, articulats en un ordre volgut, es revelen com un veritable ensenyament iniciàtic; demostren la Coneixença prodigiosa que Louis Cattiaux hi amaga sota forma d’anagrames i termes codificats, incitant-nos a cercar-ne el significat velat.
Amb prop de cinc mil versets repartits en quaranta llibres, l’autor il·lustra intencionadament, en El Missatge Retrobat, com ens és possible, ja des d’avui, realitzar la necessària i total «Renovació de la creació» i, per extensió, de nosaltres mateixos. Vet aquí tot l’objecte d’aquesta obra, i cal, per a fer-ho, com l’autor ho precisa tan clarament, «separar l’ametlla de la brutícia» (MR XVI, 62’), allà on d’altres havien dit abans que calia distingir el que és pur del que és impur.
Com ho hauria desitjat Louis Cattiaux i com tan sovint ho va sol.licitar als seus fidels amics, els germans d’Hooghvorst, Emmanuel i Charles, ara és el nostre deure iniciar les noves generacions en aquest Llibre. Però cal constatar que la versió francesa del seu Missatge s’ha tornat pràcticament introbable, tot i que la nostra editorial acaba de publicar el llibre d’art: CATTIAUX, UN ART MAGIQUE. Davant aquesta situació, no podíem romandre «coixos», com ens hauria xiuxiuejat l’autor, doncs no és indispensable ara impregnar-nos, a través d’aquests dos llibres, de la seva obra pictòrica i literària?
Ens sentim doncs honorats d’obrir aquesta nova edició del MISSATGE RETROBAT de Louis Cattiaux, un text que continua sent totalment actual. La publicació d’aquest llibre està adornada amb una coberta original que convida a entreobrir-lo i a submergir-hi un modest estilet, tal com ho suggeria el seu autor.
Esperem, com ho hauria volgut l’Artista Poeta-Pintor i Apotecari, Louis Cattiaux, abastar amb aquest llibre la multitud i molt especialment aquells que encara no l’han trobat en el seu camí, particularment els joves. Observem que l’autor manifesta molt poc, dins del Llibre, la seva persona amb els «jo» i, en canvi, prefereix usar múltiples «nosaltres» perquè aquest esdevingui des d’ara el Nostre Llibre; i ens complau imaginar que aquest Missatge Retrobat ja no és només l’últim llibre del Corpus Hermeticum, sinó ben bé l’últim Llibre profètic, ara a l’abast de tots aquells que siguin capaços de Creure l’Increïble.
