285. Les primeres desil·lusions
Ja et sents desanimat per una petita desil·lusió insignificant, com et sentiràs d’aquí en deu o quinze anys quan el Senyor hagi trencat sobre tu, com sobre una enclusa totes les closques buides i pretensioses que enganyen en el món on et lamentes i on cerques el secret? Rebràs encara cops capaços d’esventrar-te i quedaràs esgotat i adolorit durant dies i dies, amb tot, la meravellosa petita flama del santuari que mai s’apaga, i la persistent fragància de la fe que no desapareix.
Aquesta és la resposta al teu cansament d’aquesta vida: «Valdria més no haver nascut mai que menysprear la vida que Déu ens ha donat i que nosaltres hem enfosquit estúpidament».
Ets impacient com aquells que no saben que Déu i la Natura operen insensiblement per decantació i a vegades també amb esclats interiors, però sempre provocats per una pressió contínua i progressiva, i no pas per una explosió brutal. La teva impaciència i les teves exigències serien fins i tot ridícules si no fossin tan doloroses… La pregària i els somnis et seran uns ensenyaments molt útils.
288. Tot esperant trobar el regne
Com gosaria empènyer-te en aquesta via? Entens ara per què t’he aconsellat de pregar per rebre més que per conèixer? Ja que si la primera cosa és possible, per què arriscar-se a la follia, a l’ateisme i a la mort cercant el secret d’Aquell que és?
I fins i tot sense la tortura de la pobresa i de la reprovació del teu entorn, l’angoixa serà immensa, i el mur del secret, formidable, insondable, inamovible, sord, cec, aclaparador, obscur més enllà de tot el que puguis creure i imaginar, i és amb terror que els sants aparten de la recerca del secret palpable, perquè el secret impalpable ja és immens, i què dir d’aquell que es beu i es menja?
I com puc encara arrossegar-me i estendre les mans? Miracle! Sí, miracle! Després de tants cops i tantes ferides en aquesta recerca salvatge i despietada. Sí, vaig pensar: «Si només n’hi ha un, jo seré aquest», i ha succeït, i succeirà, però en quin estat! Desprès, certament, però a cops de barra de ferro, assotat i crucificat com el meu Senyor, esgotat i encara cobert per la brutícia immunda!
Tot i això, he de ressuscitar i viure en l’eternitat de la glòria, en l’esplendor del Perfecte, i caminar cap al destí de Moisès, d’Elies, d’Enoc, de Melquisedec i de Jesucrist, que és el destí suprem i reposant dels fills de Déu. Qui no pagaria el preu demanat per tal final i tal començament?
