«Homenatge a René Guénon» per Louis Cattiaux, 1951 in la Revista poètica de Théophile Briant, Le Goéland (trad. Jeanne d’Hooghvorst)
Vaig conèixer tardanament en René Guénon, a través de James Chauvet, que al parlar-li jo del meu llibre El Missatge Retornat, em va aconsellar que li enviés una còpia. En Guénon, sorprès en un primer moment, es va interessar després en trobar a l’Occident una branca de la tradició primordial que creia totalment desapareguda aquí, i es va decidir a publicar una ressenya força elogiós a la revista Les Études Traditionnelles, contràriament a la seva costum de destruir aquest tipus d’obres. Aleshores es va establir una correspondència lliure, basada en una estima mútua i en un judici coincident pel que fa la profanació invasiva del món modern i l’enfosquiment paral·lel de la revelació primordial.
En Guénon va acceptar excepcionalment escriure una introducció per al meu llibre, cosa que hauria complementat feliçment la bella presentació escrita per Lanza del Vasto, però la mort aparent va interrompre aquest projecte; i no he pogut obtenir cap notícia de Gizeh, on descansa sota el creixent lluminós tan ben servit en la seva obra. És amb un veritable esperit de llum que va desentranyar el caos de les revelacions, iniciacions, rituals i símbols estranyament barrejats, i que es va apropar a aquesta font de vida que és la Tradició primordial, llegat desconegut però molt valuós de la humanitat enfosquida per la caiguda.
Realment va preparar els camins del Senyor recordant a tots la transcendència universal de la revelació divina, i denunciant sense mai defallir les dues perversions de la Ciència de Déu, és a dir, l’ocultisme tenebrós i, d’altra banda, la ciència profana que submergeixen el món actual. No ha de sorprendre, en aquestes condicions, que la seva obra hagi estat sistemàticament silenciada durant 40 anys pels profans que ell mateix denuncia com a tals; els seus títols de Savis, Filòsofs, iniciats, literats, per a en Guénon, són tot el contrari d’una qualificació per apropar-se a la veritat Única. Però l’obra de purificació, d’ordenació i de restitució roman més clara que mai, i el nombre de qui s’en alimenten augmenta cada dia, mentre que el nombre dels obscurs pixatinters que pensen enterrar-la, disminueix també ràpidament. Serà una sorpresa considerable per a aquells que en el futur descobriran l’obra profètica d’en Guénon, però també serà per a ells una sorpresa encara més gran encara descobrir la ignorància i la mala fe de les persones actualment en el poder que no reben un missatge com aquest. La nostra època no pot estar orgullosa d’aquesta suposada elit, les idees i accions delirants de la qual condueixen al caos inextricable que amenaça el planeta. En Guénon ho denuncia i ho vomita amb les seves obres satàniques, com es torna a escopir el verí, i aviat milers de persones avisades també els vomitaran, després centenars de milers, i milions, perquè els pobles comencen a murmurar de manera sorda contra elles, i els seus eslògans embogidors provoquen els sarcasmes dels més intel·ligents i la ira dels altres.
En una època on la multitud de super-recargolats de la intel·ligència ens explica tot, ens embolica tot, i no ens dóna res, és reconfortant trobar un home de bé que s’ha esforçat tota la vida a alliberar el cor de la revelació divina, de les immundícies que la cobreixen per totes bandes.
En Guénon no està mort, i la seva obra acaba de néixer al món, malgrat el pudor extraordinàri que ell sempre ha manifestat envers tot allò que feia referència a la divulgació de la seva propia personalitat. No penso pas ara traïr el seu pensament deixant-lo expressar-se a través d’alguns fragments de les seves cartes en aquest diari amic. Havent il·luminat constantment la font de la vida revelada, és just i adient que ara la vida l’il·lumini amb la seva dolça i veritable llum.
Louis Cattiaux
René Guénon escriu a Louis Cattiaux :
Gener de 1948
El que em diu sobre els Evangelis és malauradament massa cert. Sembla que la majoria dels cristians actuals han pres el partit de no veure-hi res més que banalitats morals i socials.
Desembre de 1948
Mai no dic el que realment penso, i massa sovint em veig obligat a parlar més malement que bé dels llibres dels quals he de parlar; per això, no puc estar més feliç quan es troba una excepció, com ha estat el cas amb el seu.
Octubre de 1949
Pel que fa als crítics d’art, religiosos o altres, no crec, ai las! que hi hagi gaire cosa a fer per acabar amb la incomprensió de què fan gala, excepte de ben poques excepcions. És també ben cert que la majoria dels cristians actuals limiten el seu horitzó al punt de vista que es coneix pel nom barbar d’«historicisme»; pel que fa a la doctrina, és evident que no els interessa en absolut. Sovint he observat que, quan alguns parlen de la transcendència del Cristianisme, el que volen dir és precisament la negació de tota transcendència veritable, vull dir de tot significat profund; em pregunto què pot haver-hi de transcendent en les banalitats morals i socials en què s’aferren exclusivament!
La veritat és que l’esperit modern s’infiltra cada cop més per tot arreu, fins i tot en allò que hauria de ser més radicalment oposat a ell; un exemple realment esfereïdor és aquesta reorganització dels ordres religiosos de què es parla actualment i que, de fet, equival simplement a la desaparició dels ordres contemplatius com a tals; quan es veuen coses com aquestes, ja no ens podem sorprendre de res…
