París, 11 de desembre de 1949
Benvolgut senyor Guénon,
… Permeteu-me, per concloure aquesta llarga carta, esmentar un error antic adoptat pels filòsofs moderns, que sempre són tan perspicaços com els talps! El senyor Sartre, Krishnamurti, Bergson i altres també hi han caigut.
Tots aquests metafísics miops han confós conjuntament el «repòs de l’Ésser» amb el «No-ésser», la qual cosa porta a l’absurd dels seus sistemes, a la desesperació còsmica i l’embolic inextricable dels seus pensaments.
He intentat posar una mica d’ordre en aquestes concepcions cosmogòniques en certs versets de la meva obra, però no em tempta ordenar aquest misteri per al públic que tot i així ho reclama (les cartes que rebo en són testimoni).
Si li sembla bé, podríeu fer-ho útilment en el meu lloc en la introducció que vulgueu emprendre, i seria divertit veure com es desmunta en poques paraules tot el savi edifici de l’existencialisme que fa córrer tothom, incloent-hi la santa Església que, fins i tot, engega la publicació d’un llibre titulat Existencialisme cristià (sic) (publicant-lo o permetent-ne la publicació!).
Així, podria ben bé subtitular la meva obra d’aquesta manera: «L’Essència, la substància i la brutícia». L’Essència és Déu, foc creador i animador de les formes. La substància és mare i deessa, aigua nodridora i multiplicadora de les formes emanades de l’essència.
L’Essència és coagulant, mentre que la substància és dissolvent. La mescla de la substància amb la brutícia ha fet aparèixer la «matèria», que és un «mixt» en el sentit exacte del terme. És la caiguda.
La brutícia és el «no-ésser», és a dir, les tenebres exteriors que s’han convertit en interiors pel accident de la caiguda, la qual cosa s’assembla estranyament a l’emulsió de la franja de la esfera substancial quan aquesta es va posar en moviment sota la impulsió de l’essència central. Aquí tenim l’Ésser en acte!
La cessació d’aquest moviment pot ben bé portar a la recuperació substancial de les partícules exiliades a les tenebres exteriors, això seria el repòs de l’Ésser!
Algunes partícules també poden quedar emulsionades en la brutícia pel seu rebuig de tornar a la gran mar originària i substancial, això seria l’infern i la revolta d’Iblís. Us serà fàcil reconèixer tots els noms que s’apliquen a la substància pura en les religions antigues i recents, així com els que s’apliquen a l’essència, figurada pel punt dins del cercle. El mal, que és la brutícia, no té ésser en si mateix, però quan es mescla accidentalment amb la substància, esdevé un alentidor d’aquesta, i la mort i el naixement prenen efecte. En canvi, quan la separació de la substància de la brutícia es duu a terme (que és el secret de la redempció), la vida eterna, substancial i essencial, subsisteix sola. Veieu com és de groller confondre el repòs de l’Ésser, que és la cessació de la creació, amb el no-ésser, que és el No-Res exterior, sense ésser per tant, sense acció ni repòs propis.
M’hauria calgut molt més temps i molt més espai per desenvolupar i precisar el meu pensament. No obstant això, podeu experimentar-lo en aquesta forma molt concisa confrontant-la amb els ensenyaments de les grans tradicions iniciàtiques i místiques. He intentat de manera molt resumida representar amb una imatge la meva concepció de l’Univers en acte i en repòs, constituït per aquesta essència central, aquesta substància global i aquesta brutícia perifèrica. Us la faig arribar amb l’esperança de fer-me entendre millor.
Us prego que disculpeu aquesta llarguíssima xerrada i rebeu el meu més sincer agraïment i el meu pensament més amistós en Aquell que subsisteix en acte i en repòs a través de les eternitats del gran buf alternat.
