Entre els anys 1980 i 1994, fragments seleccionats de les cartes de Louis Cattiaux als seus amics es van anar publicant sense interrupció a la revista belga «Le Fil d’Ariane» sota el títol Florilegi cattesià.
Els presentem aquí (Cfr. Louis Cattiaux, Florilegio Epistolar, Arola Editors, Tarragona, 1999) respectant l’ordre que Emmanuel d’Hooghvorst va considerar més adequat en la seva selecció. Aquest recull agrupa els fragments més interessants pel seu contingut filosòfic i iniciàtic.
L’afortunat terme florilegi, prové del llatí flos «flor», «el millor» i legere «reunir», «escollir»; en grec trobem el terme antologia, que n’és un sinònim més habitual en les llengües romàniques.
El Florilegi cattesià és, doncs, un recull de flors epistolars de Louis Cattiaux, missatges que, com indica el seu compilador, tracten sempre sobre l’Art i la Gran Obra alquymiques.
Quan Emmanuel d’Hooghvorst va presentar aquesta selecció l’any 1980, es dirigia, com veurem més endavant, als lectors del Missatge Retrobat de Louis Cattiaux, ja que considerava explícitament aquestes cartes com un complement del llibre. Per això, una introducció a aquest Florilegi ha d’analitzar el vincle estret que el lliga al Missatge Retrobat, l’obra mestra de Cattiaux. Aquesta relació amaga més del que sembla a simple vista: hi trobem una història insòlita i sorprenent, gairebé com un miracle sobrevingut en ple segle XX.
Tanmateix, aquest Florilegi pot també ser el punt de partida per accedir al Missatge Retrobat, una mena de drecera natural que en facilita la lectura i la comprensió. Recollit per Emmanuel d’Hooghvorst, s’integra perfectament en El missatge Retrobat: n’és el còmplice, un amic íntim i fidel. Però, cal preguntar-se per què donar tanta importància a aquesta relació? Un breu repàs dels esdeveniments ens ajudarà a comprendre millor la meravellosa aventura que envolta l’aparició del Missatge Retrobat.
La història comença el 1938, quan Louis Cattiaux inicia la redacció d’una sèrie de sentències o aforismes inspirats per una musa amiga. Els titula Le Message Perdu, El Missatge Perdut. Durant anys, alterna la seva recerca artística amb la redacció d’aquest text. El 1946, considera que l’obra està acabada i la publica pel seu compte, amb pròleg de Lanza del Vasto, sota el títol El Missatge Retrobat.
L’obra, que inicialment constava de dotze capítols, recull aforismes que reflecteixen la seva experiència hermètica. Aquests estan numerats en versets i disposats en dues columnes.
Malgrat la seva profunditat, El Missatge Retrobat va passar pràcticament desapercebut en els cercles filosòfics de París, aleshores centre cultural per excel·lència. Només el olfacte desenvolupat de René Guénon, establert al Caire, va percebre la seva autenticitat i el va ressenyar a la revista Les Études traditionnelles, mostrant-se sorprès:
«No sabem què en pensaran els especialistes en hermetisme, si és que encara n’hi ha de realment competents i com l’apreciaran; però el que és cert és que aquest llibre està lluny d’ésser indiferent i que mereix ser llegit i estudiat amb atenció per tots aquells que s’interessen per aquest aspecte particular de la tradició».
Mentre l’obra seguia el seu propi camí («El missatge Retrobat de Louis Cattiaux és un llibre que tria els seus lectors», escrivia E. d’Hooghvorst), Cattiaux continuava escrivint versets a un ritme cada cop més accelerat, en l’oblit quasi total de tot el que l’envoltava fins al terme del 16 de juliol de 1953, en que va desaparèixer a causa d’una malaltia fulminant. . El nombre de capítols que era de dotze en l’edició inicial de 1946, arribava ara a la xifra de quaranta, ara anomenats llibres. Tanmateix, l’autor havia afegit a la seva obra el subtítol: El Rellotge de la nit i el dia de Déu, així com la dedicatòria: «Aquest llibre no és per a tots, sinó només per a aquells a qui és donat de creure l’increïble»; erra conscient que, en l’època racionalista en què vivia, eren pocs els qui posseïen aquest do.
Sense la ressenya de René Guénon, el treball de Cattiaux i la inspiració de la seva musa retrobada haurien quedat completament ignorats, ofegat en l’existencialisme, la psicoanàlisi, el surrealisme, etc. Enmig de tanta saviesa seriosa i de tanta erudició, les veritats simples poden difícilment manifestar-se. Però aquestes poques línies de Guénon serviren d’esquer providencial per a alguns cercadors que, com els infants, encara creien que els arbres podien parlar. Hem dit anteriorment que la primera edició es va publicar a compte d’autor, per tant el mateix Cattiaux era l’únic punt de contacte per aconseguir-ne un exemplar. Entre els qui el van anar buscar el llibre hi havia el baró d’Hooghvorst, que va escriure sobre la seva trobada amb Cattiaux:
Louis Cattiaux vivia a París, al carrer Casimir-Périer, sota l’ombra de l’església de Sainte Clotilde, davant d’un petit jardí tranquil i provincial. A les seves targetes de visita posava: «Louis Cattiaux, poeta, pintor i apotecari». A la seva botiga misteriosa a peu de carrer, pintava teles estranyes i magnífiques, verges hièratiques, envoltades de símbols oblidats. Les pintava amb una matèria rica, densa, extremadament acolorida. Deia haver redescobert el secret de la antiga matèria pictòrica dels germans Van Eyck, aquest secret del ofici que els pintors d’abans es transmetien de boca a orella i de mestre a deixeble. El seu art era sagrat, les seves teles s’assemblaven a pentacles, així que passava per mag. També era guaridor i proporcionava a aquells que li ho demanaven, ungüents mirífics que no eren sense efectes curatius.
La seva botigueta, màgicament decorada, semblava encerclar tot l’univers. S’hi respirava la fragància d’algun jardí de l’Edèn molt íntimament guardat; s’hi tornava sovint, sense saber gaire bé per què, potser simplement atret per aquella calidesa. Perquè una calidesa mai abans coneguda, una calidesa que era ben diferent de la cordialitat ordinària, emanava d’aquell home, i també com el pressentiment d’un immens secret, vivent, però gelosament amagat, com el peix filosòfic nedant en aigua profunda.
Vivía càndidament, sòbriament, pobrament als ulls dels homes, feliç, alegre com els infants, i, com ells, sense malícia. Vivia com un bon pare de família entre la seva dona, a qui estimava i el seu fill, a qui acariciava sovint amb tendresa. Perquè tenia un fill, aquest home, un fill que responia miau (miaou) amb tanta gràcia quan el seu pare el prenia als braços i l’acaronava amorosament tot dient-li: «Gros Jesús!» Un gat màgic, per descomptat!
El seus amics es preguntaven: «Qui és ell?» i, sense poder respondre amb precisió a la pregunta, es deien: «No és com nosaltres». Cattiaux, quina era doncs aquesta vida secreta que resplendía en tu? Havies descobert la joia d’eternitat? Havies penetrat l’enigma d’aquest món?
Els pocs i rars cercadors que es van deixar guiar per la seva intuïció profunda fins al Missatge Retrobat van fer cap a casa de Cattiaux per adquirir un llibre encara inacabat. Van establir una profunda amistat amb ell i fins i tot van participar en la gestació d’alguns versets. Durant els anys compresos entre la publicació de la ressenya de Guénon i la desaparició de Cattiaux, aquest petit grup de cercadors va donar suport a l’autor en l’elaboració del Missatge Retrobat, i el 1956, després que hagués deixat aquest món, es van encarregar de la publicació del Missatge complet a les edicions Denoël.
Cattiaux va mantenir amb aquest grup d’amics apassionats per la seva obra, una intensa relació personal; alguns d’ells no vivien a París, cosa que justificarà una relació epistolar continuada. Si s’escrivien gairebé diàriament, era per compartir el seu interès pels misteris continguts en els versets del Missatge Retrobat. Aquestes cartes són l’origen del Florilegi que el lector descobrirà a continuació.
Aquestes cartes es van redactar a la mateixa època que els versets del Missatge Retrobat i, molt sovint, els expliquen directa o indirectament. Cattiaux hi parla de la seva obra, dóna testimoni de les reaccions que ve suscitar, explica certs versets i tracta temes que posteriorment es convertirien en versets. A la seva desaparició, els seus amics van reunir els fragments més interessants de les seves cartes, principalment aquells que tractaven de la misteriosa gènesi del llibre. Emmanuel d’Hooghvorst en va fer una recopilació. Per això hem dit al començament que aquest Florilegi no es pot separar del Missatge Retrobat: tots dos han estat guiats per la mateixa brúixola i els seus destins estan inscrits en el mateix astre. Però, què és doncs El Missatge Retrobat? En un text escrit amb motiu de la tercera edició, Emmanuel d’Hooghvorst escrivia:
«Com definir-lo? Tothom no el llegirà de la mateixa manera. El nom del llibre indica la naturalesa del seu contingut: el missatge. El missatge de qui? De quan data? Per què retrobat? S’havia perdut? Per qui? Per què? Com? Per què l’autor d’aquestes sentències va triar aquest títol?»
Sens dubte, l’autor es reclama d’una inspiració. Es pot detectar en aquestes pàgines, a vegades difícils, enigmàtiques, feixugues per a alguns, però sovint també d’una commovedora calidesa, d’una poesia, d’una fe, d’una simplicitat infantil? Quins seran els lectors capaços de discernir-hi un saber d’unitat tan antic com la humanitat tradicional: un saber de santedat, un saber de salvació? El «Missatge Retrobat» és com dir El Misteri Revivificat; ja no ensenyat pesadament per historiadors, sinó experimentat, assimilat i viscut en la simplicitat del cor i de l’esperit. Cal saber fullejar a l’atzar aquestes pàgines de sentències condensades com l’aire líquid i, tanmateix, sorprenentment fluides, on no hi ha cap paraula supèrflua, però on tot s’ordena en un sentit únic que no es revela a la primera lectura. Què diré jo del Missatge Retrobat, jo que el llegeixo des de fa trenta anys i que el trobo sempre nou? És un vade-mècum, el dels exiliats, la brúixola dels qui estan perduts, el company del pelegrí.
El seu autor ha viscut desconegut, fins i tot per aquells que creien conèixer-lo. Ha meditat aquest llibre en el silenci i l’abandonament d’aquest món, n’ha format i polit les sentències dia rere dia, amb una destresa tan àgil com savia.
Llegiu-hi, doncs, la fe del Creador en la seva criatura, vosaltres que viviu en aquest final d’un món, la fatiga i el desgast de totes les subtileses! Aquest llibre us agradarà si preferiu la cosa a les paraules, el saber que uneix, a la ciència innumerable, la consciència, al deliri. Aquests versets no són impenetrables: parlen només a allò que hi ha en nosaltres de més essencial i sovint, ai las!, de més desatès o menyspreat. Per això pocs l’aprecien. És a aquests a qui els editors de la tercera edició han volgut servir, a aquells que estan cansats d’un món sense sortida, d’un món cada cop més aliè a tot allò que és veritablement humà, d’un món on la saviesa antiga sembla irrisòria i inútil.
Aquests veuran que n’hi havia prou amb un sol home…
El Missatge Retrobat ha estat redactat de manera directa, concisa i inequívoca; cada paraula i cada coma hi han estat pesades; és autèntic en la seva totalitat i no genera gaire polèmica. El Florilegi, en canvi, és diferent: ha estat escrit a llapis, de manera espontània; hi trobem un Cattiaux que s’immisceix en temes d’actualitat, que debat, que condemna, que s’alegra…
Tanmateix, no s’ha d’oblidar que aquestes cartes, evidentment, no van ser escrites amb l’objectiu de ser publicades. Són textos diferents, però amorosament units al Missatge, ja que tots dos tracten del misteri de la regeneració de l’home.
En El Missatge Retrobat, Cattiaux va recollir la seva inspiració essencial i substancial, però alguna cosa d’aquesta força creadora també apareix en les seves cartes. Sens dubte, seran útils per a més d’un cercador sincer que creu en l’increïble, i l’ajudaran a travessar el llindar del Missatge Retrobat, a entrar en les seves sales per compartir els àpats dels déus.
– Raimon Arola
