Llegir avui en dia pàgines que donen testimoni d’una experiència espiritual autèntica és una de les coses més sorprenents i excepcionals que pot presentar-se a la consciència intel·lectual, acostumada al rum-rum dels temps moderns.
La sorpresa esdevé particularment estupefaent quan l’autor i el text –desconeguts pel gran públic– semblen, en aparença, escapolir-se i contradir els codis d’expressió ben establerts i tradicionals, les formes conegudes i tranquil·litzadores que permeten reconèixer i classificar, segons esquemes d’interpretació ben estructurats –potser millor podríem anomenar-los paranys– l’enèsima banalitat disfressada de veritat.
Qui volgués apropar-se a l’obra de l’alquimista Louis Cattiaux amb el cap farcit d’al·lusions confuses, característiques de certs llibres d’hermetisme alquímic contemporani que es complauen en l’ús d’argot tècnic i iniciàtic –equipatge típic d’una àmplia plètora d’alquimistes moderns– o bé amb l’esperança de trobar-hi un manual ric d’instruccions operatives, com indicacions sobre els temps, temperatures o procediments diversos, quedarà ben decebut.
Igualment frustrat es trobaria aquell que esperés trobar a les pàgines del Missatge Retrobat la enèsima exposició de la doctrina alquímica, encara que fos segons una metodologia hermenèutica que hem acabat per acostumar-nos a considerar, com ara l’ocultisme, la psicoanàlisi o qualsevol altra punt de vista. Però la decepció més punyent, seria probablement la dels diversos cercles neo-pagans, i més concretament els de tendència sincretista-màgica, que sovint es presten a exhibir un cert hermetisme per justificar les teories més fantasioses i vanes sobre l’home i l’univers. Charles d’Hooghvorst –probablement, amb el seu germà Emmanuel desaparegut fa alguns anys, el principal hermenèuta de l’obra de Cattiaux– ens relata en els actes del Col·loqui Canseliet celebrat a París el desembre de 1999, l’acollida dins els cercles hermetistes que va tenir l’obra de Cattiaux en el moment de la seva primera publicació:
«… fins i tot aquells que encara hi creien i que practicaven l’alquímia, no van reconèixer L. Cattiaux com un dels seus. Aquest llibre és molt bonic, deien, fullejant el Missatge, però no té res a veure amb la nostra alquímia; no conté cap recepta pràctica com les que ensenyen els nostres mestres. És un llibre místic entre tants d’altres… En resum, El Missatge Retrobat, en un llenguatge poc habitual –vull dir, en un llenguatge que no és el que empren normalment els mestres de l’alquímia, llenguatge que Cattiaux coneixia perfectament per haver estudiat les obres dels antics mestres–, parla, tanmateix, a cada pàgina, de la seva famosa matèria, la llum de la Natura, el foc secret de l’obra capaç de dissoldre l’or vulgar sense violència, de fer-lo germinar, fructificar i multiplicar...»
L’obra de l’hermetista Louis Cattiaux resulta, doncs, difícil de classificar dins de l’arsenal de la espiritualitat contemporània. El llenguatge dels seus aforismes es recobreix, a cada pàgina, de vestidures de vegades místiques, de vegades filosòfiques o alquímiques, sense cedir mai a la temptació d’una homogeneïtat que en facilitaria la classificació o homologació.
En la seva ressenya del Missatge Retrobat, arran de la seva primera publicació el 1947 a la revista Les Études Traditionnelles, René Guénon en recomanava un tipus de lectura similar al que es practicava en diverses tradicions per a interrogar els textos sagrats: obrir el llibre a l’atzar amb un obre-cartes. És un métode excel·lent per captar missatges, analogies il·luminadores i, de vegades, catàrtiques; indicacions místiques i existencials. Sant Agustí, en el moment de la seva conversió al cristianisme, impulsat per una veu interior, experimenta aquest mètode amb la Bíblia. No tenim la lleugeresa guenoniana per recomanar una aproximació semblant al lector italià del Missatge Retrobat, però volem destacar amb especial interès aquesta beneïda edició italiana: un dels llibres hermètics més bells i interessants que hem tingut l’oportunitat de llegir. Fins aleshores desconeixíem l’obra de Cattiaux. Hi hem trobat una profunditat que, viscuda en afinitat amb el text pel lector, pot realment transmetre-li el sentit profund d’una doctrina i d’una experiència espiritual manifestament posseïda i dominada, i que transcendeix la dimensió purament intel·lectual.
Els aforismes de Cattiaux, disposats en dues columnes paral·leles, es despleguen –probablement segons una intenció ben definida de l’autor–, es fonen i s’alternen, deixant al lector la llibertat de saltar d’una columna a l’altra, d’un aforisme a l’altre. Aquests versets són plens d’una profunditat espiritual com poques vegades ofereix la literatura contemporània.
Cattiaux és alquimista per ignem, i ens ho comunica amb paraules que combinen una agudesa visual, un lirisme i una mestria del simbolisme hermètic i alquímic, amb un cristianisme vibrant i una consciència mística que, probablement, ens ofereix almenys una de les claus per situar Cattiaux i els seus meravellosos aforismes. El que sovint escapa als epígons moderns dels antics mestres de l’Art Reial és la indispensable essència cosmogònica i cosmològica de l’alquímia. La naturalesa de technè, d’un art destinat a reproduir les lleis de l’universal en el particular; d’una màgia orientada a imitar el moment creador. Així com l’oficiant del ritu sembla sovint reproduir, mitjançant símbols i accions, la cosmogonia sagrada, l’asceta hermètic s’orienta vers la creació –o potser vers l’alliberament– d’una nova forma de consciència corporal, d’un infant-rei que renova les arrels mateixes de l’ésser.
Això és, almenys, el que ens explica la tradició encantada, en metàfores poètiques delicades, en complexes instruccions operatives, en obscures representacions simbòliques. Però la technè ha d’estar, forçosament, com en tot art tradicional, vinculada a una metafísica, a una font que alhora n’és el fi últim i la realització plena. Igual que una mà només funciona quan està unida al seu braç, o com una aixeta que només té sentit si està connectada a la xarxa que la nodreix, l’art sagrat, per la seva mateixa naturalesa, ha de dependre d’una metafísica. Per això tenim alquimistes pagans, cristians, jueus, musulmans, hindús. L’art sagrat transforma i adapta el seu propi contingut universal a les tradicions metafísiques a les quals es refereix, mitjançant el llenguatge simbòlic de la natura i de les seves lleis. D’aquesta manera, el llenguatge de la technè evoca en si mateix el paper que li és propi dins el marc d’una visió metafísica plenament realitzada, que orienta i determina les operacions i els resultats.
Cattiaux, doncs, l’alquimista Cattiaux, és decididament cristià. El Missatge Retrobat recorda irresistiblement les pàgines inflamades i lapidàries d’alguns pares del desert, o, més concretament, els aforismes lluminosos del Pelegrí Querúbic de Silesius. Aquesta és, probablement, la comparació que més s’acosta al seu estil. Com en Silesius, el simbolisme alquímic és la metàfora privilegiada per descriure un camí espiritual.
És evident, doncs, que el símbol i el ritu cristià constitueixen el fonament i l’origen de l’obra, amb la realització crística com a forma més perfecta, tal com ocorre amb els textos alquímics d’Arnau de Vilanova, de Rupescissa i dels més sublimes pares de l’Art. Les dues columnes que contenen els aforismes, a dreta i esquerra de la pàgina, estan, com ens suggereix Charles d’Hooghvorst, en correlació analògica en dos plans d’expressió diferents: la columna de la dreta expressa els sentits cosmogònic, místic i iniciàtic; la de l’esquerra, els sentits terrenal, moral i filosòfic. Tot això sembla estar en total harmonia amb els dos aspectes de la revelació, l’exotèric i l’esotèric, la perfecta i inseparable complementarietat dels quals realitza el compliment tradicional del cristianisme. I, precisament, com a testimoni d’aquesta complementarietat inseparable i d’aquesta identitat inextricable, Cattiaux viola sovint la regla bàsica de la composició. Les dues columnes uneixen sovint els seus pensaments, intercanvien rols, envaeixen els seus respectius dominis per reafirmar, un cop més, la densitat i riquesa poètica desbordant del missatge suprasensible.
Un text d’una gran profunditat, en definitiva, que restitueux a la modernitat el sentit últim i metafísic d’una doctrina antiga, més enllà de la mera supervivència d’un llenguatge simbòlic tradicional. Massa sovint degradat per la vanitat del joc de les identitats representades per suposats iniciats i pretesos adeptes, els textos dels quals rarament desprenen aquell «perfum de veritat» que Lanza del Vasto, en el seu esplèndid prefaci al Missatge Retrobat, percep exhalant de les pàgines de Cattiaux. I què podríem afegir encara, si no que tot lector que sàpiga –i vulgui– deixar-se endur pel joc poètic i metafísic dels aforismes de Cattiaux, no deixarà de percebre’n la veritable aroma.
